Opinió

A la tres

Benvolgut Enric Millo

“S’ho mereixia, tota aquesta gent? De veritat?

Em per­meto, Enric, trac­tar-te de tu perquè fa molts anys que ens conei­xem. Més de vint-i-cinc, diria jo. De quan tu eres dipu­tat d’UDC i dele­gat de Tre­ball a Girona i jo un aju­dant de redacció del diari. De molts anys abans, vaja, que et can­vi­es­sis de jaqueta i et pas­ses­sis al PP. T’escric, Enric, perquè estic indig­nat. Indig­nat, per­plex, espar­ve­rat i tots els adjec­tius que hi vul­guis afe­gir. Perquè no entenc el que heu fet i, és clar, el que has permès. Perquè ho has permès. I no només ho has permès sinó que ho has jus­ti­fi­cat. “Ens hem vist obli­gats a fer allò que no volíem”, vas dir ahir quan a Cata­lu­nya ja s’esta­ven pro­duint un munt de càrre­gues poli­ci­als. Segur, Enric? Segur? S’ho merei­xia, tota aquesta gent que ahir vàreu ato­nyi­nar? S’ho merei­xien, aquests més de cinc-cents ferits que es van atre­vir a que­dar-se qui­ets, ben qui­ets, pro­te­gint unes urnes? Ver­go­nya, Enric. Sento ver­go­nya de l’actu­ació que heu fet i que has permès. Saps, Enric, perquè n’hem par­lat en més d’una ocasió, que pen­sem dife­rent. En vàrem par­lar llar­ga­ment el mes de gener pas­sat i n’havíem par­lat sovint anys enrere. Pensàvem dife­rent però ens res­pectàvem. Jo soc inde­pen­den­tista i tu no. I ho entenc. Però és que ahir, Enric, la cosa no anava d’això. Anava de com de demòcrata és un estat, i ho vàreu demos­trar. Gens. Ens vàrem que­dar sense drets i ens vàreu ato­nyi­nar. A tots. A uns a cops de porra i als altres emo­ci­o­nal­ment. Perquè ahir, i sé que em creuràs, vaig veure gent plo­rant pel car­rer. Plo­rant i xis­clant. De ràbia, d’impotència i d’indig­nació. I molts d’ells, suposo que ja ho saps, són veïns teus. Per això ho entenc encara menys, Enric. Puc arri­bar a enten­dre (que tam­poc ho entenc, de fet) que les Sorayes i els Rajoys ho vis­quin de lluny, a nou-cents quilòmetres de distància. Però tu, que vius a Cata­lu­nya, saps per­fec­ta­ment que ahir el que vàreu fer és dina­mi­tar-ho tot. Pen­sava, sin­ce­ra­ment, que com a dele­gat del govern, i conei­xent el teu tarannà, con­tri­bui­ries a tro­bar solu­ci­ons. Ahir em va que­dar clar que no. Vas jus­ti­fi­car la violència i ho vas fer amb el cap ben alt. T’han gua­nyat els teus matei­xos, Enric. T’has tor­nat com ells. I com que em sap greu t’ho volia dir. A reveure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia