CCC

Al Museu de l’Hospitalet, el proppassat 19 d’octubre tenia lloc un debat sobre el quarantè aniversari del Congrés de Cultura Catalana, que s’havia posat en marxa el curs 1974/1975, amb seu al Col·legi d’Advocats de Barcelona, amb una voluntat clara de tornar a reflexionar en el marc dels Països Catalans. Proposta audaç, anterior al 20-N “de la infausta notícia”, i, per tant, ben lluny de suport i d’institucions polítiques democràtiques. Balanç: nota alta, altíssima, a la dita societat civil, que demostrava capacitat, energies multidisciplinàries i lligams amb un territori que cap Constitució reconeixia (i que tampoc no va reconèixer la tan lloada CE del 1978, que deia a l’article 145.1: “En cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”). M’he rellegit, amb llapis a la mà, els volums que recullen els resums de tot el material, i també el balanç crònica de Jaume Fuster, en un llibre que seria bo de reeditar.

Un fet advers, i sobtat, em va impedir de ser present a l’acte. Entre les notes que havia pres, per a la meva intervenció, n’hi havia una a tall de cloenda: com que és previsible que els òrgans judicials, que treballen amb tanta devoció a les ordres del govern central, empresonin força gent de la que volia que l’1-O hi hagués eleccions a la meva petita pàtria, podrien aprofitar, detingudes i detinguts, aquestes “vacances pagades” per comprovar què s’ha dut a terme i què queda pendent de tot allò que suggeríem, sense cap parlament on certificar-ho amb el vot, com a propostes per fer més eficaç i endreçada la vida als Països Catalans.

Al cap de cinc setmanes de la mort del dictador, al parc de les Aigües de Cornellà va tenir lloc una festassa popular en nom d’aquell CCC. Reviseu-ne les fotografies!