Discursos reials

En una ocasió vaig poder comen­tar a l’ales­ho­res príncep Felip que difícil­ment tin­dria en el seu reg­nat un moment èpic com el del seu pare la nit del 23-F, aque­lla nit, que va supo­sar una mena de “coro­nació” popu­lar del rol del monarca en defensa de la Cons­ti­tució i la democràcia. El futur reg­nat de Felip apa­rei­xia com exces­si­va­ment plàcid per com­pa­ració. Dimarts pas­sat, molts pensàvem que Felip VI tin­dria, per fi, el seu moment èpic. No va ser així per a decepció de molts cata­lans. El monarca es va limi­tar a fer comp­tes: acon­ten­tar dos mili­ons d’inde­pen­den­tis­tes li repor­ta­ria pocs bene­fi­cis. Al cap­da­vall, aca­ba­ven de votar a favor d’un estat “en forma de República”. Un rei no s’ima­gina un gran futur labo­ral en una república. En la seva lògica, va optar (per més odi­osa que resulti la com­pa­ració) per apli­car la mateixa fórmula del seu pare la nit del 23-F. Va sor­tir “a parar el golpe” en defensa de la Cons­ti­tució i la democràcia. A les democràcies par­la­mentàries el monarca es limita a comu­ni­car la posició del govern, que és qui dicta el dis­curs. Qual­se­vol matís que hi vul­gui intro­duir va estric­ta­ment a compte seu i, en prin­cipi, no se li suposa. La mes­tra indis­cu­ti­ble en aquesta feina és la reina Isa­bel de la Gran Bre­ta­nya. Aque­lla senyora –amb tota la pompa– lle­geix impàvida­ment el dis­curs que li ha lliu­rat el seu pri­mer minis­tre, toqui el que toqui. Aquest any la pri­mera minis­tra The­resa May va dis­pa­rar totes les alar­mes perquè no tenia encara la majo­ria prou garan­tida i va pos­po­sar el dis­curs de la reina fent-lo coin­ci­dir... amb la pri­mera cursa de les car­re­res de cavalls d’Ascot! Un dia sagrat per a la reina. Amb tot, aca­bat el dis­curs, la dama va ser trans­por­tada veloçment a Ascot just a temps per a la pri­mera car­rera. Pot­ser com a ven­jança la reina por­tava un bar­ret blau amb estre­lle­tes gro­gues que recor­dava pode­ro­sa­ment la ban­dera de la Unió Euro­pea. Aquell bar­ret volia ser una bufe­tada a la des­con­si­de­ració de la pri­mera minis­tra del Bre­xit. Quina enveja que fan, avui i aquí, aques­tes sub­tils polèmiques.