La nació

Els crits, pot­ser bra­muls, con­tra Gerard Piqué per la seva posició al vol­tant del referèndum han posat un cop més la nació cata­lana en el punt de mira. La negació de la nació i la impo­sició de l’altra nació des­til·len un grau d’ignorància i d’into­lerància del tot inac­cep­ta­bles. Les naci­ons ni es creen ni nei­xen. Les naci­ons es fan i es des­fan. La nació no és un fet imma­nent que es remunta als orígens dels temps sinó que es cons­tru­eix i s’afaiçona a través de la fusió i interacció per­ma­nents entre la soci­e­tat i el ter­ri­tori. Llen­gua, soci­e­tat (rela­ci­ons soci­als i eco­no­mia) i pai­satge en són els ingre­di­ents prin­ci­pals. Les dis­cus­si­ons sobre els orígens històrics de les naci­ons són, en aquest sen­tit, sobre­res i fra­cas­sen els que van a bus­car als prin­ci­pis dels temps unes rea­li­tats que s’han anat con­for­mant en època medi­e­val i moderna, com a molt aviat, i s’han des­ple­gat en el con­text de la soci­e­tat indus­trial i els seus rit­mes vari­a­bles.

Els naci­o­na­lis­mes tenen mala premsa a Europa i al món per raons òbvies vin­cu­la­des a les guer­res del segle XX.

Només que és la negació de les naci­ons, d’algu­nes, i l’afir­mació pre­po­tent i auto­ritària d’unes altres l’expressió més genuïna dels naci­o­na­lis­mes reac­ci­o­na­ris que van devas­tar Europa a sang i foc.

No costa gens d’ima­gi­nar, doncs, de quin cos­tat estan la violència ver­bal i la violència física. Hi estan ara el 2017 i hi van estar el 1939 i quin és el naci­o­na­lisme radi­cal i exclo­ent que per afir­mar-se neces­sita negar tots els altres.

I així és ben fàcil cons­ta­tar que ara més que mai la nació cata­lana s’expressa soci­al­ment de forma trans­ver­sal i oberta i que mai com ara el reco­nei­xe­ment de la nació i en la nació havien asso­lit una majo­ria social tan sòlida. Ara només cal que el país tin­gui uns lide­rat­ges a l’altura del poble i que els seus diri­gents sàpiguen cons­truir una soci­e­tat democràtica i inte­gra­dora en pau i lli­ber­tat.