Catalunya i Europa

S’ha par­lat poc dels aspec­tes geo­polítics del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació i de la inde­pendència. Tot i que sem­bla un aspecte clau del con­flicte. És un esde­ve­ni­ment polític impor­tant per a Cata­lu­nya, l’Estat espa­nyol, Europa i per a les grans potències mun­di­als. Hi ha els opti­mis­tes i els pes­si­mis­tes. La visió opti­mista sus­tenta que la pos­si­ble inde­pendència és un pro­blema molt impor­tant per a la Unió Euro­pea (UE), sobre­tot si l’Estat espa­nyol reac­ci­ona com ho ha fet fins ara. El nivell de repressió, la con­cul­cació de drets polítics i humans fona­men­tals, l’existència d’un cop d’estat de fet con­tra Cata­lu­nya haurà de pro­vo­car una reacció de la UE si aquesta no vol que la situ­ació se li giri en con­tra. I s’haurà de solu­ci­o­nar de manera ràpida l’encaix d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent a la UE, la qual no es pot per­me­tre que es quedi a fora. De fet, hi ha països –EUA, Regne Unit, Rússia i Xina– a qui ja els convé una UE feble i amb pro­ble­mes. I el Mar­roc podria apro­fi­tar l’ocasió per posar sobre la taula els temes de Ceuta i Meli­lla.

La visió pes­si­mista par­teix de la idea que l’Estat espa­nyol és fort econòmica­ment, política­ment i mili­tar­ment, i que tot i que, segu­ra­ment, no podrà der­ro­tar l’inde­pen­den­tisme, pro­ba­ble­ment aquest tam­poc serà capaç de der­ro­tar l’Estat espa­nyol. És una situ­ació tensa d’empat infi­nit. Sus­tenta que, en la real­po­li­tik inter­na­ci­o­nal i en el marc dels interes­sos capi­ta­lis­tes, la república cata­lana des­perta poques sim­pa­ties entre els poders polítics, mer­cats finan­cers i grans cor­po­ra­ci­ons. I l’esta­bi­li­tat espa­nyola és un objec­tiu pri­o­ri­tari per a les grans potències, també les de la UE. Des d’aquest punt de vista es neces­sita un àrbi­tre que hau­ria de ser pro­ba­ble­ment la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, sobre­tot la UE.

Un nom­bre sig­ni­fi­ca­tiu de par­la­men­ta­ris, del Par­la­ment euro­peu i de dife­rents països, han donat suport al referèndum i han pro­tes­tat con­tra la limi­tació de drets humans i polítics fona­men­tals. I també par­tits polítics, per­so­na­li­tats i alguns mit­jans de comu­ni­cació. Però la UE i els països i par­tits euro­peus més impor­tants s’han com­por­tat de forma ver­go­nyosa, fins i tot després de la violència des­me­su­rada i injus­ti­fi­cada del dia del referèndum. És un afer intern espa­nyol i no farem de medi­a­dors, diuen. Els opti­mis­tes pen­sen que és nor­mal, que la UE i els països no es defi­ni­ran fins que, un cop fet el referèndum, no s’hagi pro­cla­mat la inde­pendència. Pot­ser tenen raó. De fet, alguns països petits (o regi­ons) de la UE han con­dem­nat l’actu­ació de les for­ces de segu­re­tat de l’estat i dema­nen diàleg i medi­ació. Els pes­si­mis­tes defen­sen que els suports no arri­ba­ran.

Par­ti­cu­lar­ment, volent la inde­pendència, penso que s’han posat massa espe­ran­ces en la UE i els estats que la for­men. Recor­dem com han mat­xu­cat el poble grec després que aquest rebutgés majo­ritària­ment les con­di­ci­ons dra­co­ni­a­nes que li han impo­sat. Tinc molts amics euro­peus que em diuen que no ente­nen –i jo tam­poc– com és que ens volem inde­pen­dit­zar de l’Estat espa­nyol però que volem con­ti­nuar depe­nent (no exer­cint les nos­tres sobi­ra­nies –monetària, econòmica, política, etcètera–) del Banc Cen­tral Euro­peu, de l’euro i d’una UE que no com­pleix, ni fa com­plir, la seva pròpia lega­li­tat.