Hem guanyat la llibertat

Fa molts anys, més de cinquanta, que vaig viure el franquisme i les seves repressions. Vaig córrer davant dels grisos tant a Girona com a Madrid (hi vaig viure dos anys). A casa meva de Girona hi va viure la columna Tramuntana de la marxa de la llibertat –no hem sabut mai qui eren, només ens en queda un paper que diu gràcies–. En aquells temps, les manifestacions per la democràcia, per la llibertat i pels drets socials sempre acabaven amb corredisses i càrregues policials. Mai no hauria imaginat tornar-ho a veure.

A dos quarts de sis del matí érem al col·legi electoral de Santa Coloma de Farners, el de sempre. Hi havia mig poble. Una bona colla, des del divendres a la tarda, eren a dintre les aules. A les sis, els Mossos d’Esquadra vingueren a dir-nos que havíem de tancar el col·legi, que tots els de dins havien de sortir i que s’havien d’endur les urnes i paperetes. Se’ls va dir que no marxàvem i que volíem votar. Educadament, ens digueren que allò era il·legal, varen aixecar acta i marxaren. Van rebre un fort aplaudiment. Passava el temps i s’acostava l’hora d’anar a votar, il·lusionats i somrients. Sí. Les urnes eren allà. I les paperetes. Quin prodigi. Deu mil policies buscant les urnes i les paperetes i resulta que a les nou del matí eren als més de dos mil col·legis electorals de Catalunya. Quina jugada, quina capacitat d’autoorganització... pensar que, a Santa Coloma, per a tots els pobles municipals, les urnes estaven en cases particulars, locals municipals, furgonetes... milers de persones van guardar el secret i el dia 1-0 eren als col·legis electorals. Això va ser un cop molt dur per a l’Estat espanyol i les seves policies. L’adrenalina habitual devia augmentar exponencialment fins a portar-los a actituds violentes i rabioses.

Som a dins el col·legi electoral però no podem votar. El sistema informàtic no funciona i sabem que és un tema general a tot Catalunya. Esperem. Centenars, per no dir milers, ens esperem pacientment. A quarts de dotze es comença a votar. Molt lentament, però es vota. És una festa. Poques vegades he vist les cares de la gent tan il·luminades ni tan resplendents. Amb l’angoixa, però, que d’un moment a l’altre podia venir la Policía Nacional o la Guàrdia Civil.

A quarts d’una anem a casa. La televisió ens mostra els milers i milers de persones davant els col·legis electorals. De sobte, damunt les imatges, s’hi estiren els polis, colpegen amb ràbia. No miren res, només peguen i peguen. No es pot veure la seva cara. Les porres, els trets, les agressions, els delaten. No paren d’un poble a l’altre, d’un col·legi a l’altre. I sempre el mateix, violència, violència i violència. Però la gent no es mou i continua votant. Mai no hauria imaginat tanta violència ni tanta repressió. Però el poble vota i vota llibertat. Quin exemple de dignitat, de fermesa, de serenitat i de coratge davant tanta repressió. Avui el poble català ha alçat el front i ha dit prou! Volem ser lliures. Avui Catalunya, davant un estat maltractador, hem decidit marxar. Hem guanyat.