Les vuit diferències

L’inde­pen­den­tisme ha sor­tit al car­rer set anys seguits i ho ha fet rei­vin­di­cant els seus objec­tius de manera ale­gre, fes­tiva, també ferma, però sense cap inci­dent. Però ha estat sor­tir al car­rer l’uni­o­nisme –que només s’ha fet sen­tir mas­si­va­ment, perquè d’alta­veus a favor no n’hi han fal­tat, quan ha vist peri­llar la seva hege­mo­nia– i començar els inci­dents. En la mani­fes­tació d’aquest diu­menge, per exem­ple, n’hi va haver uns quants: agressió a un fotògraf, tren­ca­ment de vidres, agres­si­ons a peri­o­dis­tes, insults als mos­sos i a veïns que tenien l’este­lada al balcó i crits d’extrema gra­ve­tat con­tra el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Moments de tensió que no s’han produït en cap de les mas­si­ves mar­xes inde­pen­den­tis­tes dels últims anys.

I no ens enga­nyem, aquests inci­dents de diu­menge no els van pro­ta­go­nit­zar només ele­ments d’ultra­dreta –a qui la Policía Naci­o­nal no deia res quan davant seu feien la salu­tació fei­xista–, sinó també bona part dels que des­fi­la­ven Via Laie­tana avall. Uns mani­fes­tants molt agres­sius en els seus càntics i pro­cla­mes –els molts Viva España que vam sen­tir ferien l’ànima sobre­tot per això–, que cele­bra­ven, a més, que poli­cies i guàrdies civils hagues­sin picat de valent a molts dels seus con­ciu­ta­dans el diu­menge abans.

Una agres­si­vi­tat ins­pi­rada també per la que molts uni­o­nis­tes i espa­nyols van veure el dia 1 en aquests matei­xos poli­cies, alguns dels quals col­pe­ja­ven els votants cri­dant vis­ques a la Patria. Insults i una arrogància que la política del PP ha ado­bat a consciència des de fa anys i que el rei ha aca­bat de regar amb el seu últim dis­curs. Un odi cap als cata­lans que s’ha accen­tuat quan hem deci­dit, final­ment, fer el nos­tre camí. Una ràbia –n’hi havia molta també en els poli­cies, guàrdies civils i mani­fes­tants, només cal escol­tar els tes­ti­mo­nis o veure vídeos– que és clara mos­tra de la manca de tolerància vers la diver­si­tat. El vell ¡Hábleme en cris­ti­ano! que hem sen­tit tants cops, apli­cat ara al dret de deci­dir.

Doncs això, que ja hem deci­dit. Visca la República Cata­lana!