A què juguem?

Deixo que no us ho cregueu però, d’entre els múltiples passatemps a què dedicàvem l’hora del pati quan jo era petit, hi havia el joc de La Moncloa, inventat amb dues amigues, que consistia a seguir les línies de les pistes sobreposades de futbol, bàsquet i handbol pintades a terra. Passàvem del cercle central a l’àrea rival –qui devia ser el rival?–, trencàvem per la línia de tres punts de bàsquet i continuàvem per un córner. Creuàvem les línies vermelles que calgués, sempre amb una meta, un McGuffin: descobrir què era La Moncloa, trobar-la, com si fos un paradís perdut. Quin malson. La recerca es convertia en laberíntica i el camí no menava mai enlloc. Ja devíem estar adoctrinats.

Si el PSC s’ofereix com a mediador i Soraya Sáenz de Santamaría creu que on radica la mediació és al Congrés dels Diputats, ja m’ofereixo jo per respondre les preguntes binàries. No, dimarts no es va declarar la independència, ni es va suspendre, ni es va votar, ni es va proclamar la república, només es va assumir un mandat popular. No, Rajoy no vol que se celebri una reunió entre els governs de Catalunya i Espanya perquè no reconeix ni ho farà mai la Generalitat com a interlocutor igual. Polítics que no responen amb un sí o un no, a qui podria sorprendre.

El que volen és aixafar-ho tot. La presó incondicional per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, aquesta és la seva resposta al diàleg ofert per Carles Puigdemont. Queda clar que cada hora que passa creix la recentralització, la repressió, la intervenció, s’estreny el collar. Cal rematar la feina de forma clara, nítida, inequívoca, definitiva. És urgent marxar d’Espanya. Al carrer, serenor, molta serenor, però el govern ha d’estar fins al final a l’altura dels sacrificis de tanta gent per poder votar en aquell 1-O de fa només quinze dies.

L’últim dia del curs vam descobrir què era La Moncloa: l’edifici de l’escola, sempre l’havíem tingut al davant. El vèiem, allà al fons, des de la distància, però cap línia no hi conduïa.