Tant se val, la realitat

Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart van pro­moure una revolta tumul­tu­osa i vio­lenta; tant se val que en rea­li­tat cri­des­sin els par­ti­ci­pants a tor­nar cap a casa i orga­nit­zes­sin un pas­sadís de segu­re­tat per a l’eva­cu­ació segura de la Guàrdia Civil. Els Mos­sos no van fer res per impe­dir el referèndum; tant se val que por­tes­sin al jutge més urnes con­fis­ca­des que ningú. El referèndum era una boti­far­rada i s’havia des­ar­ti­cu­lat dies abans; tant se val que diu­menge a les 9 del matí hi hagues­sin urnes, pape­re­tes i tau­les cons­tituïdes. Els mes­tres cata­lans adoc­tri­nen, pro­hi­bei­xen el cas­tellà al pati i no l’ense­nyen a l’aula; tant se val que la soci­e­tat cata­lana sigui avui una de les soci­e­tats amb més plu­ra­li­tat política i que a les notes esco­lars el nivell de cas­tellà superi la mit­jana espa­nyola. TV3 és una tele­visió sectària i crea inde­pen­den­tis­tes; tant se val que fun­ci­oni des del 1983, i que no va ser fins al 2010, amb la sentència de l’Esta­tut, que el sobi­ra­nisme va irrom­pre en la cen­tra­li­tat de la política cata­lana.

A l’opo­sició, al Par­la­ment no se la va dei­xar par­lar; tant se val que el ple de les lleis del referèndum i tran­sició s’allargués fins a l’infi­nit per aten­dre i resol­dre cadas­cuna de les qüesti­ons de forma dels grups, i que els dis­cur­sos d’alguns dipu­tats fos­sin àmpli­a­ment difo­sos i aplau­dits. L’inde­pen­den­tisme no interes­sava ningú; tant se val que durant anys s’hagin orga­nit­zat les majors mani­fes­ta­ci­ons d’Europa i que tin­gui la majo­ria abso­luta. Els de la CUP són vio­lents; tant se val que la seva actu­ació s’hagi regit sem­pre per la mobi­lit­zació no vio­lenta, fins i tot amb la poli­cia pro­vo­cant-los a la seva seu, i que hagin arti­cu­lat acords polítics amb altres grups. El PDe­CAT és la bur­ge­sia i només vol fer pro­ces­sisme per tapar el 3%, i ERC només bus­cava un sor­passo elec­to­ral autonòmic; tant se val que els seus diri­gents i alcal­des arris­quin penes d’inha­bi­li­tació i presó per donar veu a la gent. A Podem el finança l’Iran, i Ada Colau vol omplir Bar­ce­lona d’ocu­pes, man­ters i radi­cals; tant se val que això sigui un dis­ba­rat.

Tant se val, la rea­li­tat. El que els importa és el relat: cari­ca­tu­res i fic­ci­ons tòxiques que jus­ti­fi­quin a l’opinió pública espa­nyola la repressió con­tra l’inde­pen­den­tisme, la democràcia i els con­sen­sos interns de la soci­e­tat cata­lana. Que vagin fent relats, doncs. La rea­li­tat l’està fent la gent. I aquesta rea­li­tat cada cop té més forma de república.