Tant se val, la realitat

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van promoure una revolta tumultuosa i violenta; tant se val que en realitat cridessin els participants a tornar cap a casa i organitzessin un passadís de seguretat per a l’evacuació segura de la Guàrdia Civil. Els Mossos no van fer res per impedir el referèndum; tant se val que portessin al jutge més urnes confiscades que ningú. El referèndum era una botifarrada i s’havia desarticulat dies abans; tant se val que diumenge a les 9 del matí hi haguessin urnes, paperetes i taules constituïdes. Els mestres catalans adoctrinen, prohibeixen el castellà al pati i no l’ensenyen a l’aula; tant se val que la societat catalana sigui avui una de les societats amb més pluralitat política i que a les notes escolars el nivell de castellà superi la mitjana espanyola. TV3 és una televisió sectària i crea independentistes; tant se val que funcioni des del 1983, i que no va ser fins al 2010, amb la sentència de l’Estatut, que el sobiranisme va irrompre en la centralitat de la política catalana.

A l’oposició, al Parlament no se la va deixar parlar; tant se val que el ple de les lleis del referèndum i transició s’allargués fins a l’infinit per atendre i resoldre cadascuna de les qüestions de forma dels grups, i que els discursos d’alguns diputats fossin àmpliament difosos i aplaudits. L’independentisme no interessava ningú; tant se val que durant anys s’hagin organitzat les majors manifestacions d’Europa i que tingui la majoria absoluta. Els de la CUP són violents; tant se val que la seva actuació s’hagi regit sempre per la mobilització no violenta, fins i tot amb la policia provocant-los a la seva seu, i que hagin articulat acords polítics amb altres grups. El PDeCAT és la burgesia i només vol fer processisme per tapar el 3%, i ERC només buscava un sorpasso electoral autonòmic; tant se val que els seus dirigents i alcaldes arrisquin penes d’inhabilitació i presó per donar veu a la gent. A Podem el finança l’Iran, i Ada Colau vol omplir Barcelona d’ocupes, manters i radicals; tant se val que això sigui un disbarat.

Tant se val, la realitat. El que els importa és el relat: caricatures i ficcions tòxiques que justifiquin a l’opinió pública espanyola la repressió contra l’independentisme, la democràcia i els consensos interns de la societat catalana. Que vagin fent relats, doncs. La realitat l’està fent la gent. I aquesta realitat cada cop té més forma de república.