Espelmes

Un dels poemes més impactant de Vicent Andrés Estellés està dedicat a la ciutat de Xàtiva. El poeta de Burjassot descriu la capital sentimental dels valencians recordant “el net destí, la sendera de llum” i reconeixent-la, “sempre, a la nit, il·luminant, enterc, un bell futur, una augusta contrada”.

Ahir els versos de l’Estellés se’m van fer presents a la Diagonal de Barcelona. Havíem acudit a la manifestació, com centenars de milers de persones, i vam decidir fer un mos amb uns amics per allà dalt. Quan vam acabar i vam eixir l’espectacle era fascinant: tot de llums, les espelmes que havien portat els manifestants, il·luminaven enterques el carrer: una llarga sendera de llum.

El silenci, estrany i únic, convidava a passejar i així ho vam fer. Per ací i per allà anàvem trobant gent que caminava mirant els cartells, fotografiant les espelmes, xerrant de política, recordant els dos Jordis que en aquell moment dormien ja a la presó de Soto del Real.

El que ha passat és gravíssim. Dos homes de pau, dues persones generoses que havien posat tota la seua vida al servei del nostre poble, avui no poden baixar al quiosc a comprar aquest diari, ni poden fer-se un humil cafè a mig matí o quedar a dinar amb la família, anar al cinema a la nit, dormir a l’hora que vulguen.

Espanya els ha privat no de la llibertat, perquè Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són i romandran sempre persones lliures, però sí dels atributs d’aquesta. I ho ha fet d’una forma que ha augmentat l’enorme distància que existeix des de fa anys entre Espanya i Catalunya.

La Diagonal plena en una convocatòria feta en poques hores és la prova més rellevant que aquest país no vol de cap manera aturar-se en la seua lluita. Però ho és també de l’estima que sentim per aquests dos conciutadans segrestats per un poder tirànic, que volem fer fora de les nostres vides.