Opinió

Tribuna

La Catalunya de Vichy

“A alguns líders de l’oposició els tempta ser Pétain i, com ell, s’aferren a la llei per justificar el seu col·laboracionisme amb l’Estat repressor

El 29 de desem­bre de 2015, el govern francès va acor­dar per­me­tre l’accés als arxius poli­ci­als i jurídics de l’ano­me­nat Règim de Vichy abans que expirés el ter­mini de 75 anys pre­vist pel codi francès del patri­moni. Segons l’his­to­ri­a­dor Gilles Morin, en aquests arxius hi ha docu­men­tació rela­tiva als crims jut­jats pels tri­bu­nals d’excepció cre­ats després de l’Alli­be­ra­ment i els arxius sobre la per­se­cució i judici de cri­mi­nals de guerra en les zones d’ocu­pació fran­cesa a Ale­ma­nya i Àustria. Aquests arxius posa­ran noms i cognoms als còmpli­ces dels assas­si­nats dels líders de la Resistència i dels prop de 80.000 jueus fran­ce­sos que van ser lliu­rats als ale­manys pel règim col·labo­ra­ci­o­nista.

La història del Règim de Vichy és un dels secrets més ben pre­ser­vats pels fran­ce­sos. Els recordo els fets. Després que les tro­pes ale­ma­nyes der­ro­tes­sin les for­ces fran­co­britàniques en les bata­lles dels mesos de maig i juny de 1940, el pri­mer minis­tre francès Paul Rey­naud va dimi­tir el càrrec el 16 de juny i el seu suc­ces­sor, el maris­cal Henri-Phi­lippe Pétain, imme­di­a­ta­ment va esta­blir nego­ci­a­ci­ons amb Ale­ma­nya per tal de sig­nar un armis­tici, que va ser subs­crit el 22 de juny. En aquest docu­ment, es va deci­dir que els ale­manys ocu­pa­rien els ter­ri­to­ris situ­ats al nord del riu Loira i la costa atlàntica fins a la fron­tera amb l’Estat espa­nyol. La qual cosa repre­sen­tava que el 55% del ter­ri­tori francès (inclo­ent-hi París) pas­sa­ria a ser zona ocu­pada, però con­ti­nu­a­ria exis­tint un Estat francès que man­tin­dria l’admi­nis­tració de les colònies. El nou govern va esta­blir la seu a Vichy l’1 de juliol. El 10 de juliol, l’Assem­blea Naci­o­nal va apro­var per majo­ria una llei que abo­lia la Cons­ti­tució repu­bli­cana exis­tent i con­fe­ria plens poders al maris­cal Pétain, que va assu­mir la direcció de l’Estat.

Sota l’apa­rença de lega­li­tat, Pétain va sus­pen­dre les ses­si­ons de l’Assem­blea Naci­o­nal fran­cesa i, de fet, la República va dei­xar d’exis­tir. Així, va que­dar for­mat el règim que va gover­nar aquesta zona del ter­ri­tori francès (encara que la tota­li­tat de França va ser ocu­pada l’11 de novem­bre de 1942) fins que a l’agost de 1944 els ale­manys van obli­gar Pétain a tras­lla­dar-se a Ale­ma­nya, abans de des­a­parèixer defi­ni­ti­va­ment poc després de l’alli­be­ra­ment de París. Els ali­ats van jut­jar Pétain, que ja superava els vui­tanta anys, i el van con­dem­nar a cadena perpètua, men­tre que van con­dem­nar a mort i van exe­cu­tar Pierre Laval, que havia ocu­pat el càrrec de Pétain el 1942. Tots dos havien estat decla­rats cul­pa­bles de cons­pi­ració con­tra l’Estat i de col·labo­ració amb l’ene­mic. Quin Estat? —es podrien pre­gun­tar vostès, perquè l’Estat legal­ment cons­tituït i que ocu­pava una bona part del ter­ri­tori era el que Pétain con­tro­lava amb l’ajuda dels ale­manys. Però la revenja dels ven­ce­dors van durar poc, ja que van pre­fe­rir sepul­tar en els arxius la ignomínia dels com­pa­tri­o­tes col·labo­ra­ci­o­nis­tes.

Tota lega­li­tat depèn de qui té la força per impo­sar-la. Sem­pre ha estat així. No és un debat entre juris­tes, sinó una cons­ta­tació històrica. Franco també va ins­tau­rar una lega­li­tat per con­dem­nar a mort el pre­si­dent Lluís Com­panys i és la mateixa que ser­veix perquè l’Estat espa­nyol actual es negui a revo­car aquesta con­demna i reha­bi­liti el pre­si­dent màrtir. El 29 de juny de 2017, el ple del Par­la­ment va apro­var per una­ni­mi­tat la llei de repa­ració jurídica de les vícti­mes del fran­quisme, que decla­rava nuls els judi­cis i els con­sells de guerra dic­tats per cau­ses polítiques a Cata­lu­nya per la dic­ta­dura fran­quista. Va ser una repa­ració moral, sense cap efecte legal, perquè és l’Estat qui té aquesta com­petència. 80 anys després de l’inici d’aque­lla Guerra Civil, som on érem, perquè el pas­sat no passa mai.

La Cata­lu­nya de Vichy, que reneix avui amb els par­tits que donen suport a la repressió de l’Estat con­tra les ins­ti­tu­ci­ons d’auto­go­vern i els líders polítics i cívics del sobi­ra­nisme, també s’aferra a la lega­li­tat per jus­ti­fi­car el seu col·labo­ra­ci­o­nisme amb l’Estat repres­sor. La temp­tació d’alguns líders de l’opo­sició actual d’esde­ve­nir Pétain és tan gran que, com el francès, estan dis­po­sats a faci­li­tar la detenció dels sobi­ra­nis­tes per lliu­rar-los com a hos­tat­ges a l’ene­mic. Espero i desitjo que no tri­guem 75 o 80 anys a poder pas­sar comp­tes amb la veri­tat. Només una victòria real i efec­tiva del sobi­ra­nisme farà que els actes del Par­la­ment de Cata­lu­nya siguin la tra­ducció legal d’un país sobirà amb tots els ets i uts. D’una Cata­lu­nya lliure, com aque­lla França vic­to­ri­osa del gene­ral De Gau­lle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia