És pel nostre bé, diuen

Reca­pi­tu­lem: un grup de faci­ne­ro­sos que veuen peri­llar els seus nego­cis cor­rup­tes acon­se­guei­xen enta­ba­nar més de dos mili­ons de per­so­nes a través de les esco­les i alguns mit­jans de comu­ni­cació ser­vils perquè recla­min la inde­pendència i així seguir omplint-se les but­xa­ques. En el tra­jecte no només s’han car­re­gat les lleis i l’eco­no­mia, sinó que han frac­tu­rat la con­vivència.

Els he des­crit en unes poques línies la imatge que donen dels cata­lans gai­rebé tots els mit­jans fets o pen­sats a Madrid, i que té ben poc a veure amb la rea­li­tat. Segur que això no els sorprèn. En canvi, el que sí em sorprèn a mi és l’entu­si­asme amb què el govern espa­nyol s’ha cre­gut aques­tes men­ti­des, suposo que perquè ja li va bé per jus­ti­fi­car les seves caci­ca­des.

És impos­si­ble que Mari­ano Rajoy i els seus adlàters no tin­guin conei­xe­ment real del que passa a Cata­lu­nya: ni la gent va matant-se pels car­rers ni hi ha desor­dre social ni econòmic. Perquè si no ho saben, si real­ment es cre­uen el que estan dient, la situ­ació seria molt pre­o­cu­pant.

És clar que hi ha una hipòtesi en la qual, con­fiat com soc, no hi vull creure: que les men­ti­des que fa anys que es difo­nen des de Madrid i que han creat una opinió pública favo­ra­ble a la inter­venció con­tra les lli­ber­tats van ser ide­a­des i pre­pa­ra­des direc­ta­ment des de les més altres instàncies de l’Estat. No pot ser. És cert que es van uti­lit­zar recur­sos públics per fer tre­ba­llar les cla­ve­gue­res de l’Estat a tota màquina; però això ja seria massa. Impos­si­ble.

Per què? Doncs perquè els mit­jans fets o pen­sats des de Madrid es carac­te­rit­zen per la seva inde­pendència. El fet que esti­guin endeu­tats fins a les celles i que l’exe­cució o no dels crèdits depen­guin d’una tru­cada del govern espa­nyol no hi té res a veure.

Acabo: la secu­lar uni­tat d’Espa­nya és ante­rior a la democràcia. Això jus­ti­fica la limi­tació de les lli­ber­tats? Sem­bla que sí. Però que els que vigi­len la finca de l’amo i els seus empe­nyo­rats alta­veus no vin­guin a sobre a insul­tar-nos dient que ho fan pel nos­tre bé.