Les arrels

Aquest diumenge, mentre al cotxe sonava la magnífica cançó de Pablo Milanés El breve espacio en que no estás en Carles m’explicava que últimament ha tingut un pensament recurrent que s’emmarca en un concepte del qual darrerament se’n parla molt. La idea de buscar, trobar o tenir en compte on són les teves arrels.

Em deia que no encertava a veure ni recordar en quin únic indret eren aquestes seves arrels. M’explicava que, si s’hi parava a pensar seriosament, encara que fos només un instant, les seves arrels no les trobava només en un lloc, ni només lligades a una gent, a un territori, a una idea o a un pensament.

M’aclaria que havia anat repartint i deixant arrels per quasi tots els indrets ( i en són uns quants!) en què havia estat feliç i les havia anat regalant i agafant també a les persones i de les persones (que també en són unes quantes) que l’havien fet feliç. M’exposava que mentre feia aquestes dissertacions mentals es va adonar que a casa nostra, l’únic ésser viu que té arrels ben definides és el cactus que viu a la terrassa. És un cactus alt, no gaire gruixut, d’un color verd una mica engroguit, una mica antipàtic i que punxa molt i molt. Jo li vaig fer veure que la planta en qüestió, des que va arribar a casa, ja fa molts anys, ni tan sols havia necessitat un canvi de test. Escoltant-me en Carles va assenyalar que el pitjor, el més trist, era que a la cactaceae familiar inamovible, més enllà d’aquest passat i present tan limitat i molt ben arrelat en el test de la terrassa per la resta de la seva vida, el que li esperava era un únic i lamentable futur estàtic: un sol paisatge. Hi vaig estar d’acord.