Vertigen

El cor em pal­pita a l’inrevés en el moment d’escriure aquest arti­cle. L’he de tenir enlles­tit el dijous a última hora. És a dir, abans de saber què haurà pas­sat el diven­dres, “dia deci­siu” si és que hi ha algun dia que no ho sigui, de deci­siu. Ben mirat, fills de l’atzar i la neces­si­tat, aquesta intempèrie, aquesta incer­tesa tensa, ens hau­ria de resul­tar fami­liar. Escru­tar el futur ha estat sem­pre una de les dèries pre­di­lec­tes del pre­sent. Però hi ha una rea­li­tat imba­ti­ble: som fills de la fortuïtat. Paul Bow­les, en un frag­ment estre­mi­dor del lli­bre El cel pro­tec­tor, escriu: “La mort sem­pre està en camí, però el fet que no sapi­guem quan arri­barà sem­bla supri­mir la fini­tud de la vida. Allò que més odiem és aque­lla pre­cisió ter­ri­ble. Però com que ho des­co­nei­xem, arri­bem a pen­sar que la vida és un pou ines­go­ta­ble. Tan­ma­teix, totes les coses suc­ce­ei­xen només un cert nom­bre de vega­des; al cap­da­vall, molt poques. ¿Quan­tes vega­des recor­daràs una certa tarda de la teva infan­tesa, part tan entra­nya­ble del teu ésser que no pots ni con­ce­bre la teva vida sense aque­lla tarda? Pot­ser unes vint. I, tan­ma­teix, tot sem­bla il·limi­tat.” Ara, men­tre alguns con­ti­nu­a­ran escam­pant pro­ves de xenofòbia (des del devas­ta­dor “a por ellos” amb què s’aco­mi­a­dava la Poli­cia i la Guar­dia Civil des­ta­ca­des a Cata­lu­nya, fins a l’asso­ci­ació entre Puig­de­mont i l’afu­se­lla­ment de Com­panys); men­tre exa­mics con­viu­ran la mar de tran­quils i satis­fets amb l’apli­cació del 155; men­tre l’esquerra espa­nyola em nega que els Jor­dis puguin ser con­si­de­rats “pre­sos polítics”..., men­tre tot això... vull recor­dar les coses que em són bàsiques: la veu de les per­so­nes que estimo; les tar­des; l’olor d’humus quan, a l’estiu, la terra batuda per un sol incle­ment se cele­bra en una tem­pesta de pluja sem­blant a la vida.