La por no existeix

La por no exis­teix. No cal bus­car-la enlloc. Ningú que ha anat al com­bat con­tra la por l’ha tro­bada plan­tada al camp de bata­lla. I mal­grat tot mos­sega.

La por és un estat d’ànim o de malànima, un espe­rit de der­rota, una rea­li­tat etèria, una tena­lla men­tal, un engany molt ben ordit en el labo­ra­tori dels pode­ro­sos per aqui­e­tar les mas­ses, un parany per atra­par els dèbils, una mor­dassa per fer­mar els espe­rits més indo­ma­bles. És mor­ta­lla que es fum de la vida, met­zina que amarga l’existència, arma de para­lit­zació mas­siva i, a la vegada, un glo­bus que ara s’infla amenaçador i ara es pot fer explo­tar en mil bocins, amb el sim­ple gest valent d’acos­tar-hi el cap afi­lat d’una agu­lla.

La por s’ali­menta d’allò des­co­ne­gut i fa arrels en aquell que no coneix, en l’igno­rant. Neix en la tene­bra dels apo­calíptics del demà i ve a visi­tar-nos avui; fos­cor en el cor de la llum del nou dia. És viat­gera con­tra cor­rent, ora­cle ater­ri­dor d’un demà que s’anun­cia molt pit­jor encara. La por es fa gran per­dent-se entre labe­rints putre­fac­tes, s’engreixa de la femta acu­mu­lada en racons obs­curs i recòndits per aca­bar vomi­tant vents de la fam, tra­mun­ta­na­des de mort, tem­pes­tes de devas­tació. La por viatja en el tren de la mal­dat i és anun­ci­a­dora de totes les mal­ves­tats, les cone­gu­des i les que encara ha de patir la pell endu­rida de l’home. Fa aliança amb el mal, el físic i l’anímic, que és tan real com fàcil de com­ba­tre amb el pit inflat de coratge i el cor car­re­gat d’espe­rança, perquè no hi ha por que faci niu al país dels homes doc­tes, ni entre aquells que avan­cen braç a braç, ni entre els que esti­men incon­di­ci­o­nal­ment i dei­xen esti­mar-se.

La por no exis­teix i, mal­grat tot, cal plan­tar-hi cara com si fos el pit­jor dels ene­mics. Vin­gui d’on vin­gui i sigui qui sigui que l’atiï, no hi ha altre remei que fer-hi front fins a der­ro­tar-la. Cal esca­lar aquest mur i sal­tar a l’altra banda. Que ningú en tin­gui cap dubte, a l’altre cos­tat de la por, hi viu la lli­ber­tat. No és el paradís ni la terra pro­mesa, però s’hi res­pira net i a pulmó ple.