Experts en tot

I a l’ins­tant. Com que he estat mem­bre de la tribu dels opi­ni­a­tres (neo­lo­gisme!), un dia em vaig que­dar parat quan algú, que era “de lle­tres”, ja ens enge­gava una lata pero­rata sobre les vaques boges. Els altres dos con­ter­tu­li­ans ens defensàvem, bo i dient que només podíem par­lar de la vaca cega o de la vaca de la mala llet, al nos­tre país. Doncs bé: les cinc dar­re­res set­ma­nes he estat cata­lo­gant les múlti­ples savi­e­ses sob­ta­des, suposo que per ins­pi­ració divina, de con­ter­tu­li­a­nes i con­ter­tu­li­ans que ho sabien tot sobre la UE –que per a ells era l’única Europa real­ment exis­tent–, sobre els efec­tes catastròfics dels movi­ments d’una part nota­ble de la ciu­ta­da­nia cata­lana a favor de la inde­pendència... i fins i tot sobre l’arti­cle 155 de la CE, a l’engròs i a la menuda. Sort que podíem comp­tar amb punts de vista força més mati­sats de pro­fes­sors de dret cons­ti­tu­ci­o­nal, com l’amic Javier Pérez Royo.

La pre­potència dogmàtica dels experts en tot, arreu i sem­pre con­trasta amb la savi­esa de Gaziel que a La Van­guar­dia, la vigília de Sant Jordi del 1932, tan­cava així un arti­cle sobre el debat de l’Esta­tut a les Cor­tes: “El pro­blema, mal lla­mado de Cataluña, es éste: fra­ca­sada irre­mi­si­ble­mente en su intento, ¿está dis­pu­esta Cas­ti­lla a que poda­mos rea­li­zar todos jun­tos, bajo la República, lo que ella sola, con el auxi­lio de la Monarquía, no ha podido hacer?”

No sé si, en nom del seny, no seria oportú inven­tar una màquina que fos alhora una mena d’ITV i de polígraf, per la qual hagues­sin de pas­sar obli­gatòria­ment els experts en tot: per als que no superes­sin la prova amb bona nota –ço és: que demos­tres­sin que sabien sobre què opi­na­ven–, que els apli­ques­sin un nou arti­cle 155.