Experts en tot

I a l’instant. Com que he estat membre de la tribu dels opiniatres (neologisme!), un dia em vaig quedar parat quan algú, que era “de lletres”, ja ens engegava una lata perorata sobre les vaques boges. Els altres dos contertulians ens defensàvem, bo i dient que només podíem parlar de la vaca cega o de la vaca de la mala llet, al nostre país. Doncs bé: les cinc darreres setmanes he estat catalogant les múltiples savieses sobtades, suposo que per inspiració divina, de contertulianes i contertulians que ho sabien tot sobre la UE –que per a ells era l’única Europa realment existent–, sobre els efectes catastròfics dels moviments d’una part notable de la ciutadania catalana a favor de la independència... i fins i tot sobre l’article 155 de la CE, a l’engròs i a la menuda. Sort que podíem comptar amb punts de vista força més matisats de professors de dret constitucional, com l’amic Javier Pérez Royo.

La prepotència dogmàtica dels experts en tot, arreu i sempre contrasta amb la saviesa de Gaziel que a La Vanguardia, la vigília de Sant Jordi del 1932, tancava així un article sobre el debat de l’Estatut a les Cortes: “El problema, mal llamado de Cataluña, es éste: fracasada irremisiblemente en su intento, ¿está dispuesta Castilla a que podamos realizar todos juntos, bajo la República, lo que ella sola, con el auxilio de la Monarquía, no ha podido hacer?”

No sé si, en nom del seny, no seria oportú inventar una màquina que fos alhora una mena d’ITV i de polígraf, per la qual haguessin de passar obligatòriament els experts en tot: per als que no superessin la prova amb bona nota –ço és: que demostressin que sabien sobre què opinaven–, que els apliquessin un nou article 155.