Rocambolesc

Abans escrivia els articles al matí amb la seguretat que es mantindrien frescos fins al matí de l’endemà, quan sortirien publicats. Si havia d’estar absent uns dies, n’havia arribat a deixar d’avançats. Ara és igual escriure’ls al matí, a la tarda o ajustant fins l’última hora: mentre roda la rotativa pot haver passat que el president de la Generalitat hagi fugit a Brussel·les. Ahir hi havia fugit. És clar que els articles que deixava avançats no se centraven en la política sinó en les castanyeres, com seria propi d’avui, Tots Sants, però qui pot parlar ara de castanyeres amb la política que treu foc i no para de fer salts argumentals sobre la paella foradada? L’altre dia em deia en Rafa Brujo, propietari de la llibreria Dòria, que les vendes estaven aquest octubre molt aturades. Ho vam atribuir a la inseguretat del moment, a la por que fa els diners retràctils. Deu ser una altra cosa: deu ser que no hi ha novel·la ni assaig polític que pugui superar el que ens ofereix l’actualitat, i la gent hi està enganxada com en una sèrie televisiva. No pots sortir de casa sense el perill de trobar-la ocupada per Rajoy o Puigdemont quan hi tornes. Diumenge, per esbargir-me, vaig anar al cine. La pel·lícula estava bé i fins i tot molt bé però l’argument, que era gairebé perfecte, no arribava ni de bon tros al que ens ofereixen els telenotícies, que si no és perfecte acumula moltes més amenitats. A la sortida del cine, en comptes de comentar la pel·lícula la gent va connectar el mòbil. L’autora de Harry Potter, que ensuma de lluny on hi ha un best-seller, no para de produir tuits referits a la política catalana.

Puigdemont a Brussel·les fugint de la justícia espanyola que el vol ficar a la presó, i “internacionalitzant el conflicte”, i Rajoy organitzant un Consell de Ministres per a les sis de la tarda. Si s’allarga massa, em trobarà a la castanyada i amb l’article entregat. “El joc del gat i la rata”, diuen. Qui persegueix qui? Donem per fet que Tom és el gat i Jerry, la rata, però els seus autors van ser tan astuts que no van aclarir mai qui eren l’un i l’altra. Pren-t’ho com vulguis. El pare, que observaria l’actualitat amb l’estupor de qualsevol independentista, havia il·lustrat llibres d’aquell heroi de ficció anomenat Rocambole, a qui devem l’adjectiu “rocambolesc”. Més enllà del “dantesc” i el “kafkià” hi ha el “rocambolesc” de les situacions impossibles o inversemblants. Els llibres de Rocambole no són ara gens apreciats. A la Dòria no crec que en puguin servir cap, ni per comanda. És igual: la realitat, com sempre, supera la ficció i per això soc tan partidari del periodisme. I deien que érem la cultura d’En Patufet i Folch i Torres... Més aviat de Tintín, l’heroi belga, periodista com Puigdemont. Faria riure si no hi hagués tantes víctimes pel mig...