La violència paral·lela

Una de les pre­gun­tes que el pre­si­dent Puig­de­mont havia de res­pon­dre ahir era sobre els motius de la sor­pre­nent des­a­pa­rició durant el cap de set­mana del govern de la República aca­bada d’estre­nar. Ahir, des de Brus­sel·les, el pre­si­dent va donar una res­posta: l’amenaça de l’Estat d’apli­car una gran violència per acon­se­guir el con­trol d’aques­tes ins­ti­tu­ci­ons i del ter­ri­tori. El govern, segons es dedu­eix del que va expli­car ahir Puig­de­mont, ha optat, doncs, per evi­tar una situ­ació de gran violència sobre la ciu­ta­da­nia, en una dis­puta que l’Estat estava dis­po­sat a gua­nyar de la manera que fos. Si és així, i els rumors periodístics pro­vi­nents de Madrid ho con­fir­men, amb la renúncia de Puig­de­mont a con­tro­lar ins­ti­tu­ci­ons i ter­ri­tori segu­ra­ment ens hem estal­viat de viure un epi­sodi dan­tesc a Cata­lu­nya.

I és que a par­tir de l’1 d’octu­bre hem vist dues coses que segu­ra­ment ningú no espe­rava en la dimensió que han aca­bat tenint. Per una banda, una part molt impor­tada de la ciu­ta­da­nia cata­lana està del tot mobi­lit­zada, orga­nit­zada, i dis­po­sada a rebre cops de porra i el que faci falta per tal de defen­sar el pro­jecte de lli­ber­tat que sig­ni­fica una nova república. I, d’altra banda, també hem vist amb tris­tesa que una part gens menys­pre­a­ble de la soci­e­tat espa­nyola avala i fins i tot aplau­deix l’ús de la força per repri­mir-la. Europa i el món s’han ficat les mans al cap per les imat­ges de l’1 d’octu­bre, però a l’Estat han sovin­te­jat els home­nat­ges i el suport a la poli­cia després d’aquesta actu­ació tan lamen­ta­ble. Un còctel ter­ri­ble: ciu­ta­dans dis­po­sats a donar-ho tot, i un Rajoy dis­po­sat a una repressió vio­lenta, sabent que no tin­dria uns cos­tos interns pit­jors que el fet de nego­ciar amb Cata­lu­nya.

Ara la cam­pa­nya de guerra psi­cològica con­tra l’inde­pen­den­tisme l’acusa de viure en una rea­li­tat paral·lela. Alguns auto­pro­cla­mats demòcra­tes que fa qua­tre dies li implo­ra­ven diàleg, ara fan bro­me­tes sobre l’exili. Hi ha una violència paral·lela, atroç, en aquesta falta d’exigència cap a un Estat que mos­tra el seu ros­tre més auto­ri­tari i fins i tot vio­lent amb les majo­ries democràtiques cata­la­nes, i en canvi hi posa tota la pressió en un movi­ment que, en unes con­di­ci­ons dures, sem­bla deci­dit a con­ti­nuar bata­llant amb política, diplomàcia, urnes i acti­visme ciu­tadà pacífic: la millor marca de nai­xe­ment d’una república de gent lliure.