El desconcert del temps

El desconcert va començar just avui fa un mes. Sí, només fa un mes d’aquell 2 d’octubre en què ens despertàvem encara entumits pels cops de porra. Contents d’haver votat, però perplexos per com havien anat les coses; ens llevàvem, ara sí, conscients de com de llargues i afilades eren les seves urpes.

Insisteixo, ha passat només un mes. 32 dies, per ser exactes. I tanmateix, la sensació és que des de la celebració del referèndum de l’1-0 fins avui, amb el focus posat de nou a l’Audiencia Nacional, hagi passat una eternitat. Mai com ara havíem escrit i viscut tanta història en tants pocs dies. I el “mai com ara” ni vol ni ha de desmerèixer les vicissituds dels nostres avantpassats; simplement pretén contextualitzar uns fets que passen i esdevenen en una societat, la del segle XXI, que els viu en directe i que gràcies, o per culpa, de les xarxes socials reacciona a l’instant i n’accelera el desenllaç.

L’opinió pública que es forja és efímera, perquè tot va a una velocitat de vertigen. No hi ha temps ni de pair ni de reflexionar res, i podem canviar el curs de la història a còpia de piulades al Twitter. Incontinència verbal que desencadena fets paradoxals, com manifestacions que arrenquen amb proclames que caduquen a mig recorregut.

Un referèndum a cop de garrot, una aturada de país, el discurs amenaçador del rei, crides al diàleg, empreses que traslladen la seu social. Una xifra: 2.286.217 vots a favor de la independència. Els Jordis i Trapero, a declarar i els unionistes fan la primera gran manifestació a Barcelona. Més crides de diàleg i una amenaça a Puigdemont, recordant-li com va acabar Companys. Han passat deu dies. Proclamen la independència i la suspenen al cap de pocs segons. El 155 entra en joc, primer com a amenaça, després fet realitat. Més empreses que marxen. Volem mediació, volem diàleg, però ens empresonen els Jordis. Més mobilitzacions massives a favor de la seva llibertat. El 155 en marxa. El ministre Dastis fent el ridícul pel món. Crida a la resistència. Més gent al carrer. Clamem diàleg però només ofereixen repressió. Aquí proclamem la República; allà destitueixen el nostre govern i convoquen eleccions. Més resistència. Acusacions per rebel·lió i un viatge al cor de la Unió Europea buscant protecció.

Hi ha tant a digerir en tan poc temps que fins i tot aquest ens desconcerta.