Pilota a terra

Vull dor­mir!. Neces­sito cla­par! Fa set­ma­nes que no acon­se­gueixo des­can­sar com cal. Sem­pre he tin­gut una mala relació amb la son però cinc o sis hores no me les treia ningú. Ara si n’empalmo un parell o tres de segui­des ja és molt. I durant el dia tinc un rau-rau a la panxa que no me’l trec ni amb còctels de til·la i cama­mi­lla. Cone­guts em diuen que és un mal comú, que hi ha molta gent que no acon­se­gueix des­con­nec­tar, que pateix d’ansi­e­tat, insomni i angoixa. Un amic far­macèutic m’explica que ven més somnífers, ansiolítics i anti­de­pres­sius que mai i els psi­quia­tres i psicòlegs no donen l’abast. On hi ha coin­cidència és a atri­buir-ho al moment polític de Cata­lu­nya, a la mun­ta­nya russa que suma moments històrics com si el món s’hagués d’aca­bar demà pas­sat. Els ciu­ta­dans hem d’exi­gir als nos­tres diri­gents que siguin efi­ci­ents, ètics, hon­rats i sin­cers, però sobre­tot pre­vi­si­bles. No es pot viure tot el dia amb l’ai al cor, ence­nent la ràdio de mati­nada amb por de sen­tir l’enèsima catàstrofe o con­sul­tant cada dos per tres el mòbil a la recerca de la penúltima decla­ració, amenaça o bre­to­lada.

El ver­ti­gen dels últims temps no és bo per a ningú. És el moment de bai­xar la pilota al terra, de recu­pe­rar el toc suau i segur, de pen­sar abans d’actuar, de fer més reu­ni­ons que mani­fes­ta­ci­ons, d’apli­car més estratègia que el tes­tos­terònic pit i collons, de gas­tar més saliva per par­lar que redac­tar decrets per cas­ti­gar. Perquè l’alter­na­tiva és el des­con­cert, l’esbo­jar­ra­ment i una plaga que ens pot por­tar a la psi­cosi col·lec­tiva. La política és apas­si­o­nant i el procés, un epi­sodi que expli­ca­rem amb un punt d’èpica als nos­tres nets. Però ningú pot viure per­ma­nent­ment dins d’una bate­dora que ens sac­seja inde­fi­ni­da­ment, sobre­tot quan el bro­git no et deixa dor­mir.