Pilota a terra

Vull dormir!. Necessito clapar! Fa setmanes que no aconsegueixo descansar com cal. Sempre he tingut una mala relació amb la son però cinc o sis hores no me les treia ningú. Ara si n’empalmo un parell o tres de seguides ja és molt. I durant el dia tinc un rau-rau a la panxa que no me’l trec ni amb còctels de til·la i camamilla. Coneguts em diuen que és un mal comú, que hi ha molta gent que no aconsegueix desconnectar, que pateix d’ansietat, insomni i angoixa. Un amic farmacèutic m’explica que ven més somnífers, ansiolítics i antidepressius que mai i els psiquiatres i psicòlegs no donen l’abast. On hi ha coincidència és a atribuir-ho al moment polític de Catalunya, a la muntanya russa que suma moments històrics com si el món s’hagués d’acabar demà passat. Els ciutadans hem d’exigir als nostres dirigents que siguin eficients, ètics, honrats i sincers, però sobretot previsibles. No es pot viure tot el dia amb l’ai al cor, encenent la ràdio de matinada amb por de sentir l’enèsima catàstrofe o consultant cada dos per tres el mòbil a la recerca de la penúltima declaració, amenaça o bretolada.

El vertigen dels últims temps no és bo per a ningú. És el moment de baixar la pilota al terra, de recuperar el toc suau i segur, de pensar abans d’actuar, de fer més reunions que manifestacions, d’aplicar més estratègia que el testosterònic pit i collons, de gastar més saliva per parlar que redactar decrets per castigar. Perquè l’alternativa és el desconcert, l’esbojarrament i una plaga que ens pot portar a la psicosi col·lectiva. La política és apassionant i el procés, un episodi que explicarem amb un punt d’èpica als nostres nets. Però ningú pot viure permanentment dins d’una batedora que ens sacseja indefinidament, sobretot quan el brogit no et deixa dormir.