Els diners

Comento sovint entre els més pro­pers que els meus arti­cles no tenen mèrit: em son fàcils d’escriure. Són una mena de retorn de quel­com que he anat incu­bant, pen­sant i ela­bo­rant en múlti­ples cir­cumstàncies i llocs. Són fruit d’un cui­nat lent i mis­cel·lani. I en un moment donat, no em puc repri­mir, ho he d’escriure.

Aquest és un dels arti­cles que fa temps que em roda al cap. Vull par­lar dels diners, com a ele­ment pos­si­bi­li­ta­dor de la lli­ber­tat, com ho és –o ho ha de ser– la lli­ber­tat de càtedra per als pro­fes­sors. Penso, quan ho escric amb noms con­crets, en per­so­nes que conec amb força diners: Antoni, Víctor, Jaume, Emili i d’altres. També incloc aquí els qui amb sacri­fici han man­tin­gut uns mínims estal­vis per­llon­gats en el temps que els per­me­ten ara afron­tar con­jun­tu­res adver­ses i molt limi­ta­do­res per als qui altra­ment viuen al dia. I és que si els diners no ser­vei­xen per fer que les per­so­nes siguin més lliu­res, per a què, si no, poden ser­vir?

Em refe­riré així a per­so­nes que tenen diners i mos­tren lle­ial­tat a unes matei­xes idees de com fer empresa, a quin born tenen els peus, a quina soci­e­tat ser­vei­xen. I han man­tin­gut aques­tes idees seves a prova dels més feroços atacs de l’statu quo local, que no ha acon­se­guit assi­mi­lar-los. Sol ser gent que ha fet diners des de la seva pròpia cre­a­ti­vi­tat. No tenen deu­tes de favors polítics per haver-ho acon­se­guit. Ho han gua­nyat al món, no en la distància curta i empa­rats pel regu­la­dor de pro­xi­mi­tat. No neces­si­ten pas­sar per Madrid en les seves aven­tu­res comer­ci­als. Conei­xen llengües i aero­ports alter­na­tius per als tra­jec­tes a què obliga Bara­jas a la resta de gent. I prac­ti­quen allò que pre­di­quen: la com­petència passa pri­mer per ser prou “com­pe­tents” uns matei­xos. Per a què els poden ser­vir, a ells, els diners si no per a poder ser més lliu­res? Per a què algú ha de voler ser ric per raó altra que no sigui ser inde­pen­dent? Poder dir, o fer sense dir, el que es pensa sense clau­di­ca­ci­ons, tot des del res­pecte però sense con­di­ci­o­nants tan limi­ta­dors com els de la mà d’on es menja. Ser lliure vol dir així no haver de des­comp­tar la represàlia, no ate­mo­rir-se davant d’aquell que saps que, si pot, et farà mal. És la base del lide­ratge social.

Neces­si­tem aques­tes veus avui més que mai per sor­tir al pas d’uns mit­jans de comu­ni­cació depen­dents perquè estan endeu­tats. Volem saber d’aques­tes per­so­nes i no de xer­rai­res. Els mit­jans van plens d’aquests últims. “Ana­lis­tes”, se’n diuen, que han per­dut la seva inde­pendència en la mesura que han començat a des­comp­tar el futur (el de la premsa escrita) i s’han llançat a una cursa com a fre­e­lan­ces, a tant la peça, en tertúlies múlti­ples. Són molts d’ells peri­o­dis­tes que este­re­o­ti­pen fins i tot els seus per­so­nat­ges; mer­ce­na­ris, tot sabent que hi són per la quota política que defen­sen, i que de l’èxit dels seus depèn la seva con­tinuïtat. D’ells es pot ende­vi­nar per­fec­ta­ment el que diran segons quin sigui l’espai polític que defen­sen. Juguen a fer anàlisis quan en el millor dels casos són comen­ta­ris­tes del que han recer­cat altres, pocs, peri­o­dis­tes que encara cre­uen en la seva pro­fessió. Alguns d’aquests boca­molls fins i tot mun­ten sopars de duro en els quals decla­ren les seves dar­re­res ocurrències tot impro­vi­sant irre­fle­xi­ves opi­ni­ons que després pro­cu­ra­ran pre­ser­var com a “ori­gi­nals” amb dis­cur­sos de falsa coherència. “Nar­ra­ti­ves” se’n diuen.

La seva cre­di­bi­li­tat se’ls acaba en la mesura que sor­gei­xen mit­jans alter­na­tius i xar­xes lliu­res, i el que rei­vin­dico: per­so­nes riques en capi­tal humà, fora del popu­lisme fàcil impe­rant, capa­ces per la seva no dependència, d’expli­ci­tar les coses que pen­sen en lli­ber­tat.

Poso aquí a banda els rics que encara ho volen ser més, els supe­di­tats a altres rics, més rics que ells, i que ambi­ci­o­nen ocu­par el seu lloc. D’aquests tre­pes, o en nòmina pura, no cal espe­rar res. Els que per la seva retri­bució i lloc que ocu­pen ser­vei­xen als més pode­ro­sos que ells, des de con­sells d’admi­nis­tració, con­sul­to­ries i des­pat­xos, no són més que sub­al­terns d’aquells. No poden exhi­bir marca de cre­di­bi­li­tat. Dar­rere la seva sig­na­tura en lli­bres, comen­ta­ris i arti­cles de dia­ris hau­rien de rela­tar inequívoca­ment els seus “crèdits”. Se’n diu, d’això, “crèdit” a l’argot (mínim currículum que espe­ci­fi­qui d’on cobren), tot i que més que crèdits són “pas­sius”, con­di­ci­o­nants del lliure pen­sa­ment d’aquests per­so­nat­ges.