Llibertat o mediocritat

En el curs de la història ha estat freqüent l’apa­rició de lògiques d’eman­ci­pació. Cata­lu­nya no és que demani la inde­pendència. La vol recu­pe­rar. En l’argu­men­tari del supo­sat estat de dret espa­nyol (en ana­lit­zar-lo és bo recor­dar la dita “digues-me de què pre­su­mei­xes i et diré el que no tens”) es recorre rei­te­ra­da­ment al fet que Cata­lu­nya aban­do­na­ria la Unió Euro­pea pas­sant a ser un país ter­cer. És una rei­te­ració obses­siva i sor­pre­nent.

El Pre­si­dent del Govern espa­nyol, senyor Mari­ano Rajoy, en la seva com­pa­rei­xença després d’una reunió extra­or­dinària del Con­sell de Minis­tres del 21/10/2017 deia que no hi ha país al món que esti­gui dis­po­sat al fet que es pro­du­eixi una situ­ació com aquesta. Li sem­blava inac­cep­ta­ble i per tant que aquesta pos­si­bi­li­tat no es donarà mai. El senyor Rajoy ima­gi­nava que això ocor­regués al land de Renània del Nord-Westfàlia. Impos­si­ble!, n’era la con­clusió. La referència m’ha fet recor­dar que, la idea d’uns Estats Units d’Europa, la va llançar Wins­ton Churc­hill en la mítica con­ferència a la Uni­ver­si­tat de Zuric el 19 de setem­bre de 1946. En aquesta hi ha pas­sat­ges com ara: “Els pobles només han de voler perquè les seves espe­ran­ces es rea­lit­zin.” I deia: “Si es vol fer bé, sin­ce­ra­ment, l’obra de cons­trucció dels Estats Units d’Europa, la seva estruc­tura haurà de ser con­ce­buda de tal manera que la potència mate­rial de cada estat només jugui un paper secun­dari. Els estats petits comp­ta­ran tant com els grans i s’asse­gu­ra­ran el res­pecte per la seva con­tri­bució a la causa comuna.” O: “Pot ser que els petits estats i prin­ci­pats d’Ale­ma­nya vin­guin a ocu­par el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa.” Westfàlia n’era un!

Allò que ara Rajoy con­si­dera impos­si­ble, Churc­hill fa 71 anys ho con­si­de­rava desit­ja­ble. Els estats nació euro­peus no s’hi van resig­nar i, com a tals, van apo­de­rar-se de la Unió Euro­pea. El mateix senyor Rajoy, en una sessió de con­trol al Congrés dels Dipu­tats de l’Estat espa­nyol, con­tes­tant a una pre­gunta del dipu­tat Aitor Este­ban Bravo (EAJ/PNV) el dia 17 de setem­bre del 2014 va dir que Europa s’ha fet per inte­grar estats, no per frag­men­tar-los. Per con­tra, Jean Mon­net, en un dis­curs pro­nun­ciat a Was­hing­ton el 30 d’abril de 1952, ho sin­te­tit­zava dient: “Nosal­tres no unim estats, nosal­tres unim homes.”

L’home pensa i somia. Aspira a la lli­ber­tat. Si vol ser lliure és per cons­truir un món millor on el somni i la ima­gi­nació tin­guin el seu lloc. És perquè la lli­ber­tat ens eleva i allu­nya de la medi­o­cri­tat. És un bé preciós que no es pot asso­lir sense coratge. La lli­ber­tat no té preu, no es com­pra, es mereix. Si les revo­lu­ci­ons ame­ri­cana i fran­cesa no hagues­sin estat res més que històries de taxes sobre el te (motí al port de Bos­ton, 1773) o d’acu­dits de pans i bri­oi­xos (Maria Anto­ni­eta) i no hi hagués hagut un gran anhel de justícia i alli­be­ra­ment en aquells que van defen­sar els seus ide­als posant en perill les seves vides, no par­laríem de democràcia i la idea de república segui­ria sent un ves­tigi de la l’anti­gui­tat (Plató, Aristòtil, Ciceró, República romana...).