El que compartim

Hem vis­cut els dies més inten­sos de les últi­mes dècades i encara ens costa assu­mir i enten­dre on som. Els esde­ve­ni­ments ens sobre­pas­sen, vivim en una voràgine de notícia impor­tant cada hora que ens genera ale­gries i decep­ci­ons cons­tant­ment, és a dir, estem ins­tal·lats en una mun­ta­nya russa emo­ci­o­nal on gua­nya la incer­tesa. Sí, tenim neguit per conèixer l’última nove­tat, tot espe­rant que aquesta resol­gui final­ment l’equació i arribi l’hora de tor­nar a la nor­ma­li­tat, mal­grat que inter­na­ment sabem que tro­bar una solució a la rea­li­tat que vivim serà molt més llarg del que desit­jaríem. No, els what­sapps, les aler­tes i les últi­mes actu­a­lit­za­ci­ons a les xar­xes no ens aju­den a tro­bar la notícia tan espe­rada, notem com els difu­sors de la infor­mació con­ven­ci­o­nals, els mit­jans, tenen dades par­ci­als i és molt com­pli­cat fer-se una idea real de l’esce­nari. Qui­nes són les claus pel futur que s’atansa? La majo­ria de nosal­tres ali­men­tem l’esde­ve­nir a base d’intuïcions, rumors i pre­dic­ci­ons que s’ensor­ren de seguida, perquè com diu la dita la rea­li­tat sem­pre supera la ficció.

I si ens cen­trem en les cer­te­ses? Què podem fer nosal­tres? Ho podem resol­dre? Podem cami­nar cap un millor clima social? Evi­dent­ment, cadascú té els seus ide­als i no ha de renun­ciar-hi, al con­trari. Alhora, pot­ser no cal ofus­car-se només a bus­car les set diferències amb el veí, amb el com­pany de feina, amb el fami­liar, amb l’amic, sinó que crec que val la pena tor­nar a l’obvi­e­tat i recor­dar aque­lles coses que com­par­tim. Seria un error renun­ciar a reco­sir –sem­pre i sense des­cans– la soci­e­tat, perquè cadascú pot creure que té raó, però ni tenint-la n’hi ha prou. Si tenim raó i no res­pec­tem els altres, de què ens ser­virà? Com ho podem fer per empa­tit­zar una mica més, per enten­dre el que anhela un futur dife­rent de nosal­tres? Hem d’allu­nyar els piròmans, els que exci­ten els con­vençuts i es car­re­guen els ponts i, tots, tran­si­tar dis­cur­sos més cen­trals, inte­gra­dors i rao­na­bles. El més difícil i, segu­ra­ment, el més impor­tant és tro­bar punts bàsics d’acord trans­ver­sals, posar fi als dis­cur­sos incen­di­a­ris i humi­li­ants. Fem-ho, bus­quem ele­ments que puguin cohe­si­o­nar-nos soci­al­ment i posar-hi també l’èmfasi, perquè segur que com­par­tim mol­tes idees que han que­dat soter­ra­des i, fins i tot, per oxi­ge­nar-nos és impres­cin­di­ble retro­bar-les. De ben segur, la gran majo­ria dels cata­lans volem pro­moure una bona sani­tat, edu­cació i cul­tura, com­par­tim l’estima pels pobles i ciu­tats on vivim i els volem millors encara, no estem dis­po­sats a renun­ciar a un valor indis­cu­ti­ble com la pau i rebut­gem la violència, ente­nem que el res­pecte és fona­men­tal, volem viure en lli­ber­tat i democràcia, fer de la nos­tra una soci­e­tat pròspera...

No cai­guem en les pro­vo­ca­ci­ons de la frac­tura gratuïta, deba­tem-ho tot, votem si cal mil vega­des, cer­quem solu­ci­ons i siguem gene­ro­sos amb qui veu les coses d’una altra manera. Un dels nos­tres tre­sors més grans és com­par­tir el pre­sent i el futur amb qui pensa dife­rent i per cons­truir un nou país serà essen­cial redo­blar els esforços per posar-ho en pràctica.