Fer ‘com si’

Hi ha la Història Ofi­cial, que s’escriu en majúscu­les rotun­des: la des­ti­tució del govern, l’empre­so­na­ment dels líders polítics... I també hi ha la infra­història. És a dir, la vida a la menuda, les vinye­tes quo­ti­di­a­nes pro­ta­go­nit­za­des per (ex)amics, fami­li­ars, com­panys de feina, veïns i nosal­tres matei­xos, que, impos­si­bi­li­tats de sos­treure’ns de la gra­ve­tat de la situ­ació, fem el que s’ha fet sem­pre: pren­dre par­tit, d’una manera explícita o implícita. En aquest sen­tit em sor­pre­nen aquells cone­guts que, con­for­mats i fins i tot alleu­jats per l’onada repres­siva de l’Estat, aspi­ren a con­ti­nuar vivint com si aquí no passés res. Aspi­ren a ins­tau­rar una nor­ma­li­tat social assen­tada en els sor­ra­molls de la putre­facció democràtica. Aspi­ren a nor­ma­lit­zar l’empre­so­na­ment per idees polítiques. Aspi­ren a con­viure amb les ràtzies fei­xis­tes, que este­nen un ter­ror cada cop més crei­xent i impune. Aspi­ren a coha­bi­tar amb aquest vell nou sal­con­duit urbà: cri­dar “¡Viva España!” perquè et dei­xin lliure. És quan veig que una com­pa­nya de feina bana­litza l’exili i s’ale­gra perquè els Jor­dis són a la presó que penso que el fil s’ha tren­cat, de manera irre­pa­ra­ble. No plan­tar cara a aquesta inèrcia seria accep­tar la devas­tació que et pro­po­sen: nor­ma­lit­zar la implan­tació d’un sis­tema tota­li­tari. Docents per­se­guits, juris­tes pro­vant micròfons (“Todos a la cárcel”), poli­cies fent befa dels detin­guts i exal­tant la presó com un ins­tru­ment de revenja, homes de negre diri­gint la Gene­ra­li­tat, ame­na­ces de pur­gues de fun­ci­o­na­ris, una fan­tas­mal impo­sició d’elec­ci­ons amb tot un flanc polític deca­pi­tat i sense que se sàpiga què carai es podrà dis­cu­tir política­ment... ¿En diem tota­li­ta­risme, o espe­rem una mica més? ¿Espe­rem a veure si aquesta nor­ma­li­tat abjecta, tenyida de plàcida vida quo­ti­di­ana, s’acaba impo­sant?