Quatre vegades immortal

El comen­tari d’avui arriba amb una set­mana de retard, però apro­fito la meva secció quan em toca. No em sé estar de trac­tar el tema, encara que per a alguns pugui sem­blar una fri­vo­li­tat. Però la vida ha de ser diver­si­fi­cada i, junt amb temes seri­o­sos i, si cal, pro­funds, n’hi pot haver de més dis­te­sos. Par­la­rem de fut­bol. Un nebot que sabia que em faria feliç em va faci­li­tar una entrada per anar a veure el Girona- Madrid. M’agrada mirar fut­bol, pot­ser perquè com a prac­ti­cant espor­tiu he estat sem­pre una autèntica nul·litat. Gau­deixo, doncs, veient els mala­ba­ris­mes dels altres i, és clar, amb els diver­sos cam­pi­o­nats en dansa –la lliga, la copa del Rei, la Cham­pi­ons–, no ens podem quei­xar: hi ha fut­bol avui sí i demà també i, des d’una bona butaca de casa mateix, pots veure per la tele els par­tits que vul­guis, quasi millor que al mateix estadi. Feia temps, doncs, que no tre­pit­java camps de fut­bol i, d’altra banda, m’atreia conèixer el camp del Girona, remo­de­lat després de l’ascens a pri­mera divisió. Que bonic que estava! El par­tit del diu­menge 29 d’octu­bre tenia unes con­no­ta­ci­ons espe­ci­als. Feia un parell de dies que s’havia pro­cla­mat la República Cata­lana. Gai­rebé era, doncs, un encon­tre inter­na­ci­o­nal. Era, a més, la festa del patró de la ciu­tat, i qui sap si sant Narcís tor­na­ria a enviar les mos­ques... Us ho ima­gi­neu? Hi havia una enorme expec­tació. Ser tes­ti­moni de com tot un Real Madrid, mal­grat un gol pri­me­renc seu, queia sota el domini del Girona, això tras­balsa qual­se­vol mor­tal. Cos­tarà tor­nar-ho a veure. El som­riure de feli­ci­tat dels afi­ci­o­nats quan aban­donàvem Mon­ti­livi era indes­crip­ti­ble. Com a cata­lans, acos­tu­mats a l’opressió dels decrets en con­tra, sor­tir tri­om­fants amb la segu­re­tat que aquí en Rajoy i la Soraya no podrien apli­car el 155, era fabulós. Ho sento per un vai­let que tenia al cos­tat, a qui, d’entrada, vaig con­si­de­rar afi­ci­o­nat del Girona, però que, després, vaig veure que anava a favor dels blancs... L’acom­pa­nyava una senyora jove, simpàtica i de bon veure, pot­ser una ger­mana o la mateixa mare, que pro­cu­rava dis­si­mu­lar la tendència més que el noiet. En aca­bar, em vaig abs­te­nir de donar-los el con­dol, és clar. Ja ho devien haver pas­sat prou mala­ment fora del lloc des­ti­nat als fans del Madrid, ficats entre els par­ti­da­ris del Girona, ento­mant els crits d’entu­si­asme després de les juga­des ben fetes i els gols mar­cats. Els giro­nins van fer una autèntica gesta. Qui diu que la ciu­tat de Girona és tres vega­des immor­tal? Jo crec que ara ja ho és qua­tre vega­des!