La dignitat

La tarda en què més de la mei­tat del nos­tre govern legítim ingres­sava a la presó, jo era a Vic: m’hi havia des­plaçat des de Vila­franca per adqui­rir un lli­bre molt cobe­jat a la lli­bre­ria de vell de Josep Costa. No pas una obra qual­se­vol, sinó la pri­mera edició d’Els fruits sabo­ro­sos, de Josep Car­ner, de 1906. És un lli­bret d’una dis­creció abso­luta: sense edi­to­rial, sense cap mena d’il·lus­tració a la coberta (en la qual, sota el títol memo­ra­ble, hi diu: “Poesíes de micer Josep Car­ner”). Per incre­men­tar encara més la sen­sació d’aus­te­ri­tat, l’edició no té ni números de pàgina (això sí: la caixa del text manté sem­pre les pro­por­ci­ons àuries)! I, tot i això, Els Fruits Sabo­ro­sos [sic] és un lli­bre fun­da­ci­o­nal de l’ano­me­nat movi­ment nou­cen­tista i, més enllà d’aquesta cir­cumstància, un títol clau de la poe­sia cata­lana de tots els temps.

A Vic m’hi havia endut el volum Poe­sia, l’obra de 1957 en què el príncep va revi­sar a fons i molt cons­ci­en­ci­o­sa­ment la seva obra lírica, estruc­tu­rant-la de bell nou, embe­llint-la encara més (en aquest sen­tit, dis­crepo de Coro­mi­nes: Poe­sia, com ens ha demos­trat tan bé el pro­fes­sor Jaume Coll, és tot ell un monu­ment de la poe­sia euro­pea del segle XX). Lla­vors vaig seure en el cafè on sem­pre solc fer el got quan corro per la ciu­tat, i vaig obrir, joiós i trist a la vegada, la meva nova adqui­sició.

Trist, esclar, perquè el país, aquell dia, després de l’empre­so­na­ment injust de Jordi Cui­xart i Jordi Sànchez, havia tor­nat a patir una bàrbara esco­mesa: mig govern a la gar­jola. I jo, relle­gint els ver­sos de Car­ner (“Sols al Dolor l’eter­ni­tat fou dada”), tor­nava a recor­dar la dig­ni­tat i la noblesa de tants intel·lec­tu­als cata­lans que, com Car­ner —jun­ta­ment amb Car­les Riba, la figura més emi­nent de la lite­ra­tura cata­lana del segle pas­sat—, van haver de patir el ter­ri­ble esquinçament d’un exili molt llarg.

La dig­ni­tat dels polítics i acti­vis­tes cata­lans que, a hores d’ara, encara són a la presó em sem­bla admi­ra­ble. ¿Fins on ens cal remun­tar-nos per tro­bar exem­ples d’una acció política tan radi­cal­ment noble? Em ve al cap aquell dipu­tat del PP que va fer befa del vice­pre­si­dent Jun­que­ras, tot retra­ient-li que havia de venir plo­rat de casa (quina ver­go­nya!). ¿Què seria capaç d’arris­car, aquest i els seus cor­re­li­gi­o­na­ris, en defensa d’allò en què creu? Tot va molt de pressa —i espero que hi vagi, encara més, la lamen­ta­ble presó pro­vi­si­o­nal per a tots ells—. Però estic con­vençut que aquest expo­nent de la màxima dig­ni­tat política —com­plir estric­ta­ment amb la paraula donada!—, s’esti­gui o no d’acord amb la con­se­cució de la inde­pendència, s’aplau­deixi o es repudiï la manera com s’ha inten­tat d’arri­bar-hi, serà una lliçó d’or en els lli­bres d’història del futur: defen­sar uns ide­als legítims com­pro­me­tent-hi el tre­sor més valuós de tots, la pròpia vida (i la dels éssers esti­mats).