Els de l’autoengany

Enga­nyar: segons l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, fer caure en error amb una falsa apa­rença; man­car a la fide­li­tat; induir a error amb arti­fici i perfídia. És curiós que els que fan política amb fake-news (“els inde­pen­den­tis­tes posen nens com a escuts humans a les auto­pis­tes”, “els mes­tres cata­lans difo­nen odi a les aules”, “a TV3 només s’hi dona veu als sepa­ra­tis­tes”, “els rus­sos són al dar­rere de tot”), els que van pre­sen­tar-se el 2015 amb l’apa­rença elec­to­ral de voler un referèndum i després se’n van apar­tar perquè aquell no era el seu, els que cri­da­ven a lliu­rar-nos de Mari­ano Rajoy i després el feien pre­si­dent i li apro­va­ven el 155, siguin ara els que acu­sin d’engany els que sí que han com­plert amb fide­li­tat el que van dir que farien: decla­rar la inde­pendència.

L’han decla­rat però no l’han imple­men­tat. Però per un error de càlcul, no pas per un engany. L’inde­pen­den­tisme no men­tia, sinó que deia en veu alta i clara com ho anava a fer: un des­bor­da­ment democràtic i pacífic empa­rant-se en els vots i en el dret inter­na­ci­o­nal, cosa que obli­ga­ria final­ment l’Estat a asseure’s en una taula abans de fer ser­vir la violència. Es basava en un càlcul que ningú, ni tan sols els qui ara els recri­mi­nen haver enga­nyat, no posava en dubte perquè seria accep­tar que Espa­nya és un estat auto­ri­tari on la repressió s’imposa als vots i a la medi­ació política: “En ple segle XXI, l’Estat no pot res­pon­dre amb violència, i en tot cas la UE no ho per­me­tria.”

L’Estat, però, ha mos­trat la seva cara més vio­lenta. Només va tenir un moment de feblesa, entre l’1 i el 3 d’octu­bre, amb el PSOE dub­tant i Podem veient-hi la fi del règim. Però el rei va posar les coses a lloc, i des de lla­vors l’Estat ha tan­cat files a favor de la res­posta repres­siva. I la UE, nas­cuda per a la reso­lució de con­flic­tes per vies democràtiques i nego­ci­a­des a Europa, ha girat de moment l’esquena als seus prin­ci­pis. Ara l’inde­pen­den­tisme està dol­gut i amb pre­sos i exi­li­ats, però alhora és més fort i savi que abans. Té una república decla­rada espe­rant que els ciu­ta­dans la vul­guin accep­tar, té les opi­ni­ons públi­ques de molts països interes­sa­des i sen­si­bi­lit­za­des amb el que passa aquí, cosa que abans de l’1 d’octu­bre no exis­tia; i, sobre­tot, ja sap què hi ha a l’altra banda i pot esta­blir ara estratègies més ade­qua­des. Els qui s’aven­tu­ren un cop més a donar-lo per vençut, con­ti­nuen en l’auto­en­gany.