T'hi atreveixes?

Cun cs de zero

ossetània acaba de publi­car Colom. 500 anys enga­nyats, del pro­fes­sor uni­ver­si­tari C. Mer­rill. El lli­bre, molt ben argu­men­tat i docu­men­tat, i que no pot ser acu­sat de par­ti­sa­nisme car Mer­rill és nord-ame­ricà, dina­mita de manera demo­li­dora les tesis alter­na­ti­ves sobre l'ori­gen de Colom, inclo­ent-hi la geno­ve­sista, amb una con­clusió clara i inequívoca: Colom era català i la resta és fulla­raca. Si el lle­giu, us farà posar ver­mells de ver­go­nya ali­ena, el que s'han arri­bat a empas­sar els ano­me­nats experts, sense cap mena d'espe­rit crític. Aquest lli­bre és el prin­cipi del final d'aquest debat, i ara només és qüestió de temps que això per­coli als sis­te­mes edu­ca­tius de tot el món.

Hom podria pre­gun­tar-se: una qüestió tan capi­tal per a la nos­tra història, i ha hagut de ser un ame­ricà, qui ens res­cati un per­so­natge clau de la història? Com és pos­si­ble que això no hagi gene­rat inten­ses recer­ques al nos­tre país? O, ara que en Mer­rill l'ha posat amb tot soroll al bell mig de l'escena, com és que no sen­tim cap decla­ració acadèmica que digui, com a mínim, «és un tema que havíem igno­rat. Ens cal, cer­ta­ment, inves­ti­gar-lo molt més a fons»? És que els nos­tres inves­ti­ga­dors i his­to­ri­a­dors hi han estat cecs? Tots, no. Fa molt de temps que un inves­ti­ga­dor, en Jordi Bil­beny, gai­rebé en soli­tari, ha pre­di­cat que Colom era català.

Però és que els docu­men­tadíssims lli­bres d'en Bil­beny, començant per la Brevíssima relació de la des­trucció de la història, ens expli­quen que això només és la punta de l'ice­berg i només una part d'una enorme rees­crip­tura de la història. De la nos­tra història. I això és extre­ma­ment poderós, car és àmpli­a­ment reco­ne­guda la potència de la pròpia història en els sen­ti­ments i l'autoi­matge de les per­so­nes: no és el mateix haver sigut una província en decadència durant segles que haver sigut un imperi que con­tro­lava des del Medi­ter­rani fins al nou con­ti­nent, Amèrica, just aca­bat de des­co­brir per nosal­tres. En Bil­beny ens docu­menta com els De las Casas sig­nen com a Casaus, com els Pizarro sig­nen com a Pisano, com els mapa­mun­dis de l'època des­bor­den de senye­res per­tot arreu, men­tre els lle­ons i els cas­tells bri­llen per l'absència; com les senye­res tenen un nom­bre vari­a­ble de bar­res (de tot això, en podreu veure exem­ples a cabas­sos en el lli­bre d'en Gui­llot La des­co­berta i con­questa cata­lana d'Amèrica, a publi­car aquest març per Mobil Books-Dèria); com, «curi­o­sa­ment», la ban­dera d'Espa­nya és direc­ta­ment una de les vari­ants de la senyera, tal com passa avui dia quan una com­pa­nyia adqui­rent uti­litza la marca de l'adqui­rida perquè és molt més cone­guda (per què no hi ha lle­ons i cas­tells a la ban­dera d'Espa­nya?); com Car­les I passa a Cata­lu­nya la major part del seu temps a Espa­nya, perquè és el cor de la major part del seu imperi, i pràcti­ca­ment gens a Cas­te­lla, on no té gaire res a fer; etc...

Pos­si­ble­ment ara pen­seu: «Això no pot ser. No podem haver estat tan enga­nyats. Aquest en Bil­beny deu ser un gri­llat amb ànsies de pro­ta­go­nisme.» En Mat­hew Tree, tot pre­sen­tant un lli­bre d'en Bil­beny, va expli­car que aquesta havia sigut la seva reacció ini­cial, com la de pràcti­ca­ment tot­hom. En Tree, però, com d'altres, va fer el pas de deci­dir lle­gir direc­ta­ment obres d'en Bil­beny, eli­mi­nant inter­me­di­a­ris que li digues­sin el que havia de creure.

Ara la veu d'en Bil­beny ha sigut molt for­ta­ment vin­di­cada. Si, final­ment, ha tin­gut raó amb en Colom, per què no n'hau­ria de tenir amb tota la resta? O, com a molt mínim, per què no s'hau­rien d'apro­fun­dir les recer­ques que ell ha començat, bé per con­fir­mar-les, bé –per què no?– per refu­tar-les? El silenci actual, més que cap altra cosa, ens inter­pel·la de manera eixor­da­dora.

De manera magis­tral, a la pel·lícula Matrix, a Neo, el pro­ta­go­nista, se li ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de triar entre dues píndo­les: la blava li per­metrà obli­dar totes les inco­herències que ha des­co­bert dar­re­ra­ment en el seu món i repren­dre la seva vida com si res no hagués pas­sat; la ver­me­lla, encara que li pro­vo­qui molt de dolor i mai més pugui tor­nar enrere, li obrirà els ulls al que real­ment ocorre: un món on els homes viuen nar­co­tit­zats dins d'una ficció inte­gral men­tre se'ls explota en escla­vi­tud. Neo deci­deix no accep­tar viure més en l'engany i tria la ver­me­lla. La teva píndola ver­me­lla és al teu abast en els lli­bres d'en Bil­beny. En Neo s'hi va atre­vir. I tu, t'hi atre­viràs?