Un mal pair

Ho va expli­car dijous a la nit l’excon­se­llera Irene Rigau. Era en una tertúlia a Cata­lu­nya Ràdio par­lant de la situ­ació dels con­se­llers empre­so­nats i, com que les aca­bava de rebre feia poques hores, va lle­gir en veu alta alguns frag­ments de les car­tes que el con­se­ller Josep Rull i la con­se­llera Borràs li havien enviat. “Els pri­mers moments després de l’ordre de presó per part de la jut­gessa van ser bru­tals: ens van posar les mani­lles per dar­rere, ens van escor­co­llar, ens van tan­car en un calabós d’una sor­di­desa indes­crip­ti­ble i quan ens van tras­lla­dar a presó ho van fer en una mena de gàbia i amb gri­llons.” El relat és del con­se­ller Rull, que hi afe­geix: “Alguns, a més, vam haver de patir l’escarni d’alguns fun­ci­o­na­ris.” I con­clou: “La pre­sidència de la Gene­ra­li­tat no es pot sot­me­tre a aquesta ignomínia.” La con­se­llera Borràs, en la carta que va enviar a Rigau i que aquesta també va lle­gir en veu alta, li expli­cava la total desin­for­mació en què viuen (“no tenim ni mòbil ni inter­net ni premsa; només tele­visió, i encara par­ci­al­ment”) i arri­bava a una con­clusió molt simi­lar a la de Rull: “M’ale­gro que el pre­si­dent sigui a Brus­sel·les.” Doncs sí. Veient com ha trac­tat fins ara la justícia belga el pre­si­dent Puig­de­mont i els qua­tre con­se­llers que són a Brus­sel·les, la veri­tat és que tenen tota la raó. Una detenció tècnica, evi­dent­ment sense mani­lles ni gri­llons i amb un total res­pecte pel que repre­sen­ten. El relat de Rull i Borràs, que suposo que deu ser molt més ampli i dur del que va lle­gir Irene Rigau aquest dijous, és esfereïdor. I denota que, més que amb espe­rit de justícia, a l’Estat espa­nyol s’està actu­ant a hores d’ara amb espe­rit de ven­jança. Fan bé Puig­de­mont i els seus d’explo­rar la via belga, per més que final­ment la decisió que pren­gui el jutge els pugui ser des­fa­vo­ra­ble. Però la prendrà, segur, amb tot el res­pecte. Perquè les for­mes, senyors meus, són tan impor­tants com el fons. No veig, per exem­ple, el govern belga rele­gant a fer tas­ques admi­nis­tra­ti­ves la màxima auto­ri­tat poli­cial que va coor­di­nar la reacció dels atemp­tats que ells van patir el març del 2016. Això només ho pot fer el govern espa­nyol amb Josep Lluís Tra­pero. Tenen un mal pair, els espa­nyols. I no han paït, encara, l’1-O.