Calendari del Xino Xano

L’any 1978 un grup de llo­re­tencs va crear la Penya Xino Xano amb el desig de fer cami­na­des per l’entorn de Llo­ret, poten­ciar els indrets i els monu­ments i man­te­nir les tra­di­ci­ons. A poc a poc van anar ide­ant acti­vi­tats com la marxa popu­lar de les Ermi­tes, la cas­ta­nyada de Tots Sants, la pujada a Mont­ser­rat a peu, l’anada a Sant Pere del Bosc, la Tirada de l’Art, l’arros­sada dels Per­dons, la bunyo­lada del Diven­dres Sant, la marxa de les Plat­ges, la Cigro­nada de Car­nes­tol­tes, la Fira dels Sants Met­ges i un llarg etcètera. L’actual direc­tor artístic del Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya, en Xavier Albertí, al prin­cipi de l’existència de l’enti­tat, els va com­pon­dre un himne que encara can­ten. També par­ti­ci­pen en la fira medi­e­val del mes de novem­bre i en el trans­curs de la dar­rera edició d’aquesta hem tin­gut ocasió de cons­ta­tar, fa poc, l’apa­rició del seu popu­lar calen­dari, un com­pendi d’anècdo­tes de Llo­ret, dites popu­lars, remeis, des­crip­ci­ons d’estris típics d’abans, referències a per­so­nat­ges popu­lars, recep­tes de cuina, les llu­nes i al·lusi­ons al temps, i, òbvi­a­ment, les pàgines amb els dies de l’any dis­tribuïts per mesos i set­ma­nes, amb les fes­tes, acti­vi­tats prin­ci­pals i com­me­mo­ra­ci­ons ben mar­ca­des, i unes esplèndi­des foto­gra­fies que, aquest any, es deuen a Josep Maria Arpí Mon­tero. Aquest calen­dari ja fa molts anys que s’edita i és espe­rat per la gent. Fins i tot mol­tes enti­tats el pre­nen de referència per saber quan hi ha acti­vi­tats fixes pro­gra­ma­des i abs­te­nir-se de fer-ne d’altres que s’enca­va­llin. Entre les anècdo­tes que hi ha reco­lli­des aquest any, n’hi figura una con­tada per Josep Valls, col·lec­ci­o­nista de foto­gra­fies anti­gues, més cone­gut entre la gent per en Bambi. Explica que per allà els anys cin­quanta, en temps del rec­tor Mn. Narcís Gis­pert i Regualta (1944-1974), feia d’escolà a la parròquia i un dia va que­dar encar­re­gat de posar bé, din­tre d’una caixa, els culs de ciris que sobra­ven. El rec­tor va pas­sar un parell de vega­des i el va con­tem­plar allà age­no­llat repar­tint els tros­sos de cera. Devia tro­bar que ho feia durar massa i, a la segona vegada, li va dir: “Encara ets aquí?” I li va ven­tar un cla­te­llot. Segons en Bambi, una estona més tard, el rec­tor, que ja no devia estar de tan mal humor i devia pen­sar que el vai­let ho xer­ra­ria als seus pares, s’hi va acos­tar, li va donar una moneda de pes­seta (una “rubia”) i li va dir que ja podia mar­xar. “Una bona manera de fer les paus”, va dir-se l’esco­la­net, que va córrer cap a l’avui des­a­pa­re­guda botiga de can Vadó Pas­tor a com­prar-se una lla­mi­na­dura.