Tres espines al cor del món

Ara penso que amb el meu amic poeta Jaume Bosquet hem anat parlant sempre d'unes mateixes coses. D'una mateixa història. N'hem anat parlant en edats i en moments diferents; i l'edat i també aquest pas constructiu dels anys han anat posant els punts i els accents en els llocs més indicats, en cada matís d'allò que es pensa, en les apreciacions més minúscules, en el to, en les cletxes dels dubtes, en l'actitud mateixa de voler pertànyer amb humilitat a la certesa que allò que es pensa és necessàriament mutable i no gens definitiu, en la textura de cada paraula escrita, en la mirada, en cada gest, en tot. I també m'agrada poder pensar que això ha estat així perquè ens ho ha permès com a mínim l'aliment d'una idea portentosa en les progressions de la qual hem anat tenint unes avinences, i és que les persones arribem a albirar la llum possible d'un viure ple –d'aquest nostre viure real, que és fet també del viure imaginat, per sort– en la mesura que ens pertany i ens en fem decididament responsables. «El món gira complet / si et tinc a tu, i a mi / i els meus versos a punt / com un saxo sedós», diu aquest poema escrit ara fa uns anys... I encara potser hi ha una sort més fonda: la poesia –el poema, que és aquesta radiació de llum emergent de les cavitats interiors que entrelliga i fa conviure les emocions i la reflexió i que ens habita just a partir del moment que nosaltres decidim i permetem que ens habiti– no és mai una exclusiva de res ni de ningú. Triacant és el títol d'aquest llibre seu que acaba de publicar. El mot no és cap nom sinó un adjectiu i al·ludeix a la presència de tres espines. I en relació amb el volum i amb el que aquest ens reporta, m'agrada referir-m'hi fent al·lusió a unes tres espines clavades al cor del món en consonància amb les dilatacions de la metàfora: la constatació del dolor, de la mesquinesa o la fragilitat en els humans i un clam cap a la fraternitat; l'entrega necessària a l'aprenentatge i a la riquesa que suposa el fet de tenir i de ser en l'altre; i el poema riu final, que és l'expandiment més alt i sense reserves del desig de voler ser en el temps i de ser-hi realment des d'un sentit complet de l'amor que només pot ser tal si és concebut com una vivència lliurada a la construcció constant. Unes mateixes coses, doncs; i la mateixa història, sí. En les seves edats i els seus moments diferents. En què vostès també hi són, en què hi som tots. Una mateixa història que ja notaran que, assaborida al costat de la cadència, posem per cas, d'un saxo com el de John Coltrane, se'ls convertirà en espinosament sedosa.