Els càndids

Càndid és paraula lla­tina que vol dir bri­llant, blanc, impol·lut. Els romans feien ús del deri­vat “can­di­dat”. I això per la sen­zi­lla raó que, en cam­pa­nya, tots els aspi­rants a càrrec públic por­ta­ven una toga sense fran­ges ni vora­vius de color, un abi­lla­ment total­ment blanc. Semànti­ca­ment el mot, en les llengües neo­lla­ti­nes, ha llis­cat vers un sen­tit figu­rat, envaint l’àrea dels sen­ti­ments, de les acti­tuds; de forma que un càndid, per a nosal­tres, és una per­sona fada, sense caràcter, o sim­ple­ment que con­serva la innocència de l’infant.

Tro­bar avui dia per­so­nes amb aspecte càndid és encara pos­si­ble. Diem “aspecte”, perquè en un adult sem­pre ens sob­tarà o des­vet­llarà sos­pi­tes una con­ducta d’apa­rent falta de volun­tat. Però si adme­tem que poden exis­tir els càndids, plan­te­ja­rem: a) entre fron­ta­li­tat de tracte, dis­po­sició a l’entesa i capa­ci­tat de res­posta adreçada a solu­ci­ons posi­ti­ves d’una banda; i b) mali­ci­osa capa­ci­tat en els trac­tes i rela­ci­ons, acom­pa­nyada de desig­nis malèvols de l’altra, la diferència és una afrau. Hom és ínte­gra­ment per­sona amb el feix de totes les res­pon­sa­bi­li­tats inhe­rents o no ho és; entre­mig les con­duc­tes vacil·lants solen dei­xar insa­tis­fet, mal que no es vul­gui reconèixer. De sobre­puig, ser una ànima de càntir, no tenir opinió, dei­xar-se influir per qui sigui, és con­ducta infan­til, imma­dura, pròpia de la can­di­desa. “Em pen­sava que ells ana­ven de bona fe” –diu la víctima d’una estafa o d’una vio­lació–. “Jo què sé, pobre/a de mi, em van dir que votés aque­lla llista i, com que no entenc res de política, la vaig votar.” “El cotxe era una ganga, em va sem­blar una ocasió que calia apro­fi­tar... i ja veus, no ha durat ni qua­tre set­ma­nes.”

Dar­re­ra­ment, la caval­cada d’esde­ve­ni­ments polítics ha sac­se­jat tot­hom. Per sort, del dal­ta­baix i des­ga­vell apa­rent també els no càndids n’han tret con­seqüències, entre elles una visió més nítida de les dades del pro­blema i la consciència que, d’una banda cal rec­ti­fi­car si és que con­si­de­rem per­so­nal­ment que erràvem en els nos­tres camins o, d’altra, man­tin­drem fide­li­tat a les posi­ci­ons pre­ses si després d’una anàlisi seri­osa con­cloem que hem de con­ser­var el rumb triat. Per què?

Perquè de càndids fal­sos n’hi ha a cabas­sos. Són els que cons­ci­ent­ment no es decan­ten per cap posició con­creta, diuen que no estan com­pro­me­sos, es decla­ren dis­po­sats a opi­nar “més enda­vant”, sense actuar “per ara”, també els pru­dents estratègica­ment ali­ne­ats amb l’statu quo. D’aquests n’hi ha que com­plei­xen amb el mana­ment intern de no decan­tar-se ober­ta­ment per cap opció fins al dar­rer moment, quan o no voten o voten a favor dels qui tenen alhora el poder i la força.

Sobre aques­tes dues capa­ci­tats cal recor­dar aque­lla màxima: “Al poder només li fa por la força.” Con­cer­nent l’aspi­ració d’obte­nir la inde­pendència de Cata­lu­nya, ara s’escampa l’afir­mació que no dis­posàvem de la força per dur a terme el full de ruta. Dei­xem ara de banda les decla­ra­ci­ons d’inde­pendència i de República, el cas és que entorn nos­tre orbi­ten dues lega­li­tats i una sola força: una lega­li­tat ema­nada del Par­la­ment català i l’altra cor­res­po­nent al Par­la­ment espa­nyol. Si hom volia fer val­dre la pri­mera, on dimo­nis hi havia la força? La força del Par­la­ment espa­nyol és l’única reco­ne­guda inter­na­ci­o­nal­ment, té el poder i no el cedeix; no pot ser subs­tituït pel que els cata­lans tenen en reserva; poder és tenir auto­ri­tat sobre el ter­ri­tori i, natu­ral­ment, la força per fer-lo ope­ra­tiu.

La raó i la força estan en pugna des dels orígens de la Huma­ni­tat; jo puc creure que els inde­pen­den­tis­tes tenim la raó, però esta­rem en mesura de fer-la valer només després que l’inter­lo­cu­tor, que té el poder, s’avin­gui a cedir-nos-en per a l’ inici de con­ver­ses; fins ara no hi ha hagut el més mínim movi­ment en aquesta direcció. Aquest rao­na­ment ha estat sub­ja­cent durant molts mesos, de fet pot­ser dos anys. I ara ens pre­pa­rem –tos­suts, tan­ma­teix– les dosis de paciència que cal­dran, tant per con­te­nir la indig­ni­tat ero­siva de la repressió com per anar gua­nyant enro­bus­ti­des majo­ries. Més per­so­nes que no sos­pi­tem es for­mu­la­ven inte­ri­or­ment aquesta equació, àdhuc els que he qua­li­fi­cat de càndids. Pot­ser aquests eren els més mur­ris i els càndids els que pas­sa­ven per lles­tos.