Sixena, cas obert

En el cas Sixena pot passar de tot i, inclús, pot no passar res a curt termini, com tantes vegades ha demostrat aquest esgotador conflicte que l’únic que ha aportat són recels entre Catalunya i Aragó (i el pitjor és que els instigadors d’aquest odi entre veïns es vanten de ser herois). És clar que l’assumpte mai havia arribat a un punt tan negatiu per als interessos catalans. Dels catalans i de molta gent d’arreu que estima el patrimoni, que entén l’art no com una propietat privada sinó com un bé comú, la conservació i la difusió del qual estan per sobre de qualsevol altra consideració. Ara mateix, el trasllat immediat dels 44 béns que custodia el Museu de Lleida al crepuscular monestir (quan pensa rehabilitar-lo, obrir-lo a les visites cada dia i dotar-lo de seguretat, el govern aragonès?) depèn del ministre Íñigo Méndez de Vigo, a qui el 155 ha donat el control de la conselleria de Cultura. I Méndez de Vigo sap que enviar les obres a Aragó a correcuita suposa incomplir la legislació que protegeix el patrimoni català. Però és que no només ho sap per dins, sinó que en l’últim paràgraf de l’escrit que ha enviat al jutge (més impacient que mai, però aquesta és una altra història) avisa que vol respectar-la. Si és així, arribarà a la mateixa conclusió a què van arribar els consellers Santi Vila i Lluís Puig. És a dir, que no és que Catalunya vulgui fer la guitza a Aragó, sinó que, senzillament, es deu a una llei. Això, com tot, també pot passar en el cas Sixena.