“«Explosión violenta»”

“Espanya ha sobreviscut a 829 morts d’ETA. El que li fa por és la corbata.” Aquesta és una d’aquelles frases que s’han sentit al llarg d’aquests anys en converses més o menys privades amb dirigents independentistes. I que ahir, davant l’arbitrarietat suprema del jutge Llarena, em va tornar al cap. Primer per constatar que quan el jutge parla d’“explosión violenta” o quan M. Rajoy truca, davant les càmeres, a una senyora de Balsareny perquè, suposadament, uns pèrfids independentistes li han volgut cremar el pis perquè hi té una bandera espanyola al balcó, es volen situar allà on l’Estat espanyol se sent còmode. En la criminalització d’un moviment polític pacífic. Euskadi anys de plom. Però si acceptem que la frase és veritat en el sentit que si els diners –digueu-li burgesia, empresariat o com vulgueu– aposten o accepten el camí de la independència, aleshores l’Estat ja no hi té res a fer, potser haurem de concloure que l’autèntic cop a la independència el van donar La Caixa i el Banc Sabadell quan després del referèndum van anunciar que marxaven. O, si ho voleu dir d’una altra manera, el govern espanyol va actuar amb habilitat facilitant a les empreses el seu canvi de seu social –fos sota amenaça o no fos sota amenaça– per fer por “als de la corbata”. És a dir, fixeu-vos que l’Estat ha posat molt l’accent en aquestes dues qüestions: una, subratllar –i buscar i inventar– el caràcter violent del moviment, i dues, buscar la complicitat –o amenaça– empresarial, i alertar de la –presumpta– degradació de l’economia. Sigui més o menys veritat l’afirmació que encapçala l’article, és evident que sense la complicitat de tots els sectors socials –i ja sé que l’empresariat també és molt ampli i divers– costa més obtenir una majoria. I, en aquest sentit, es troba a faltar per part dels líders independentistes –algun dels quals es deia business friendl– un discurs, una oferta, adreçat “als de la corbata”. En això, Miquel Iceta, que de política en sap molt, ha sigut més hàbil.