Tribuna
La unitat catalana
Que els catalans només assolirem determinats objectius col·lectius si sabem construir un sòlid i ampli consens polític és una idea més que centenària. La història del nostre país ofereix testimonis que indiquen aquest fet. L’anàlisi del passat palesa també el fracàs que ha comportat la no-existència o la ruptura d’aquesta unitat.
Oferir un relat sobre els nombrosos exemples que avalen aquesta afirmació seria tant com fer una síntesi de la història contemporània de Catalunya. La Mancomunitat de 1914, la Segona República de 1931, l’Autonomia de 1932 i 1979, o la fi de la dictadura franquista el 1977-1980 són només alguns dels esdeveniments que donen suport a les afirmacions precedents. D’això, se n’han adonat els forasters ben intencionats que han conegut de prop la vida política catalana, sobretot en la seva relació amb Espanya.
Situem-nos el 21 d’abril de 1907, fa cent deu anys. Aquell dia, una àmplia coalició electoral formada per tots els partits de disciplina catalana, de tendències ben diverses, aconseguia una contundent victòria a les eleccions generals. Va guanyar les majories i les minories, 41 dels 44 escons en joc. El moviment de la Solidaritat Catalana va ser la resposta de Catalunya a la llei de jurisdiccions (1906), que posava l’administració de justícia en les mans, arbitràries, dels militars. Una mena de 155, que ha posat la justícia en mans d’un Tribunal Constitucional a les ordres de Mariano Rajoy i el Partit Popular. Aleshores i avui els partits dinàstics, és a dir, els partits espanyolistes (PP, Cs i PSC), que tenen el seu poder de decisió en mans foranes, no varen donar suport a la Solidaritat Catalana.
Només les gents lúcides espanyoles, comptades, varen saber copsar la força de la unitat catalana. Una excepció paradigmàtica va ser la del madrileny Ángel Ossorio y Gallardo (1873-1946). Ossorio va ser governador civil de Barcelona (1907-1909), d’on hagué de sortir en ocasió de la declaració de l’estat de guerra –no avalada per ell– després de la Setmana Tràgica, esdeveniment sobre el qual ha deixat una crònica excel·lent.
Malgrat el seu monarquisme, Ossorio va donar suport a la proclamació de la República l’abril de 1931. En la seva condició d’advocat, va assumir la defensa del president Lluís Companys, quan aquest va ser empresonat després de la revolta patriòtica de la Generalitat, el 6 d’octubre de 1934.
El mateix any de la seva mort, el 19 de maig de 1946, esdevinguda a Buenos Aires, on es trobava exiliat, es va publicar a la capital argentina el darrer llibre d’Ossorio, Mis Memorias. Ossorio, bon coneixedor de la vida política catalana, explica la força que ell va apreciar en el moviment de Solidaritat i la fermesa amb què el defensaren els seus impulsors. És alliçonador quan escriu, el 1946, relatant l’èxit de la Solidaritat Catalana: “En suma, pude comprobar en aquel tiempo (...) que cuando un pueblo quiere votar, vota y que cuando ciudades y aldeas quieren lograr una cosa, lo logran. Lo importante es que cuando quieran lograrla de veras, pongan en juego todos los medios para conseguirla. Tener o no tener la voluntad necesaria es el secreto de todos los éxitos.”
Han passat més de cent anys d’aquells esdeveniments, que poden ajudar a entendre situacions molt presents. Per cert, algun dia els explicaré la interpretació que Ossorio, monàrquic, madrileny i amb altes responsabilitats en la política espanyola, ens ha deixat sobre la revolta democràtica del 6 d’octubre de 1934. Va ser un acte, escriu, “que los necios reputaron criminal”. Refusant el diàleg sobre la possibilitat de bastir un estat autènticament federal, el govern espanyol va declarar l’estat de guerra, “cañoneando el Palacio de la Generalidad”. La condemna contra Companys i el seu govern per part del Tribunal de Garantias –el Tribunal Constitucional–, els vocals del qual “eran marcadamente reaccionarios”, va ser molt dura. Comparin.