Futbol: un món d’ahir

Determinades i ben conegudes decisions judicials recents dictades pels àrbitres de la lliga espanyola de futbol professional han suscitat invectives ben fonamentades i la punyent condemna per part d’aquells que n’han estat damnificats. Aquestes sentències sense apel·lació possible, quan han estat palesament injustes, no han estat mereixedores de cap més càstig que la tímida resposta d’alguna de les víctimes o els comentaris dels mitjans de comunicació, sempre mediatitzats per inconfessades lleialtats destinades a afalagar l’oïda dels seus clients respectius.

És ben sabut que el plany no té mai un recorregut viable i que va de dret al calaix de l’oblit, la qual cosa comporta que la injustícia mantingui la seva vigència plena. Així, les males decisions arbitrals que es dicten durant un i en aparença intranscendent partit de futbol resten només com un simple error humà, sense tenir present les grans conseqüències que tenen per als legítims interessos econòmics personals dels jugadors, per al seu honor o dignitat, o per al dret trepitjat a la il·lusió de milers de seguidors.

Com es pot acceptar que un insult greu o un acte explícit i sorollós de racisme no sigui, en una societat democràtica, un fet mereixedor de càstig, quan la justícia esportiva ho acaba deixant en la més pura impunitat i sense justa reparació? No havíem quedat que el racisme és un acte delictiu que la justícia ordinària té el deure de castigar? Comptat i debatut, el món de l’esport –del futbol sobretot– l’acaba considerant una falta lleu. I el mateix podem dir d’altres actes a l’entorn de l’alta competició i els seus tribunals esportius, al marge dels ordenaments jurídics habituals.

Dit això, entrem en el moll de l’os del problema a què em refereixo. Fa referència a la relació existent entre la justícia esportiva –que té molt poca o cap solvència jurídica– i la justícia, ras i curt. Considero que la primera no pot continuar al marge d’aquesta darrera i ha de deixar de ser una mena de justícia paral·lela, sense cap control democràtic, com ho era, de paral·lela, la justícia militar del franquisme.

Perquè ha arribat l’hora de preguntar-nos si és admissible que un jugador, assenyalat per una decisió que té tot el dret de considerar injustificada, no pugui manifestar amb tota llibertat de manera pública la seva protesta. I no és menys anòmal que un jove que viu enmig d’un país determinat no pugui –sense patir-ne greus conseqüències– explicitar el seu suport a una determinada opció política, i ni tan solament mostrar la seva solidaritat a una causa humanitària, quan fer-ho comporti prendre partit per una o altra orientació política. Si algú coneix algun esportista d’elit o algun alt dirigent d’un club que manifesti de manera oberta la seva censura a l’agressió russa a Ucraïna o a l’acció agressiva contra el poble palestí o, encara, que expressi que existeixen presos polítics que han de ser amnistiats, agrairia que me n’assabentés.

Com a antic dirigent d’un dels més grans clubs esportius del món, conec prou bé les enormes –i insalvables?– dificultats que comporta revertir una situació com la referida, ben consolidada des de fa més d’un segle i sostinguda per interessos capitalistes salvatges, per una organització mafiosa –la més poderosa del planeta Terra– i pel retrògrad principi que no s’ha de barrejar l’esport i la política, com si els esportistes d’elit fossin extraterrestres que habiten una galàxia inabastable.

El món del futbol i de l’alta competició no ha volgut adaptar el seu ordenament reglamentari, administratiu, institucional i econòmic als principis que regeixen la vida democràtica. La seva força és tan imponent i són tan poderosos aquells qui la regeixen, que no els ha calgut adoptar els usos normals en països on impera la llibertat a tots els nivells i la democràcia com a sistema regulador de la col·lectivitat. S’han estimat més habitar una regió regida per l’arbitrarietat, en què alguns dels seus acòlits tenen barra lliure, cada cap de setmana, per prevaricar impunement, prenent decisions damnoses per als pobres rics nois que formen part del gran negoci, i són els col·laboradors necessaris per mantenir-ne l’existència.

Aquests nois s’han vist arrossegats per una dinàmica infernal que els ha obligat a renunciar al dret d’expressar-se amb llibertat o de poder protestar, i viuen dins d’un règim feudal que posa entrebancs a la seva lliure circulació. És, en síntesi, un univers en què els seus pobladors s’han estimat més viure rics i poderosos que lliures. Que Déu hi faci més que nosaltres!