Goethe i Maragall

Sovint els afo­ris­mes sem­blen injus­tos i per­me­ten múlti­ples inter­pre­ta­ci­ons. No solen argu­men­tar, sim­ple­ment sen­ten­cien. A vega­des amb volun­tat d'adoc­tri­nar, a vol­tes inci­tant el dubte i la reflexió. En altres casos cer­cant la con­fron­tació dialèctica, incen­ti­vant la rèplica. Pre­ci­sa­ment en la con­cisió rau la força d'aques­tes màximes que obli­guen a pen­sar i a una pau­sada digestió. Mol­tes ments bri­llants han con­reat el gènere. Fa poc Edi­ci­ons 3 i 4 ha recu­pe­rat píndo­les de pen­sa­ments de Goethe traduïts per Joan Mara­gall. Heus aquí només uns tas­tos ben vigents: «Res no hi ha més repug­nant que això que se'n diu majo­ria: perquè es com­pon d'uns quants capi­tosts de força, dels pillets que hi cer­quen llurs con­veniències, dels febles que s'hi dei­xen assi­mi­lar i de la massa que va seguint sense saber poc ni molt de què es tracta.» També ens diu que «els qui com­ba­ten una causa rica d'espi­ri­tu­a­li­tat, és com si dones­sen cops de mar­tell a una brasa: ne fan sal­tar gus­pi­res que van a calar foc allí on mai hau­ria arri­bat». Però ara i aquí, on tot­hom reclama drets i s'obvien els deu­res, on cada dia més joves aspi­ren al fun­ci­o­na­riat, cobren un sig­ni­fi­cat espe­cial aquests mots de Joan Mara­gall: «Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estre­lla, allò pel qual ser­vei­xes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça't en la teva tasca com si de cada detall que pen­ses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu mar­tell, en depengués la sal­vació de la huma­ni­tat. Car en depèn, creu-me. Si obli­dat de tu mateix fas tot el que pots en el teu tre­ball, fas més que un empe­ra­dor que regís automàtica­ment els seus estats; fas més que el qui inventa teo­ries uni­ver­sals només per satis­fer la seva vani­tat, fas més que el polític, que l'agi­ta­dor, que el qui governa. El món s'arre­gla­ria bé tot sol, només que tot­hom fes el seu deure amb amor.»