Duro sevillà

La retirada de l’euroordre de detenció contra el president Puigdemont i els consellers Comín, Serret, Ponsatí i Puig per part del Tribunal Suprem deixa clares com a mínim un parell de coses. Una, que l’Estat espanyol no supera el test d’estrès europeu pel que fa a justícia i respecte als drets civils; per això el president i els consellers poden fer campanya lliurement a Brussel·les i a tota la UE menys a Espanya, on serien detinguts i empresonats. I dues, que els mateixos fets que l’Estat espanyol ha decidit castigar amb penes de 30 anys de presó, la justícia belga o no els veu delictius o no suposarien anar a la presó. La justícia belga ha parat els peus al polititzat entramat judicial espanyol i, indirectament, ha posat al seu lloc la mateixa Unió Europea, per haver avalat Rajoy en l’aplicació abusiva del 155 i la repressió policial i judicial com a fórmula per liquidar l’amenaça independentista catalana. La multitudinària manifestació de dijous a Brussel·les, a 1.500 km de casa, donant suport al president Puigdemont, al govern legítim de Catalunya, i denunciant l’existència de presos polítics a Espanya, no provocarà cap resposta immediata des d’Europa, però farà molt explícit als diferents actors europeus que per aquesta via no resoldran allò que consideren un problema. I també destaca en majúscules la farsa d’unes eleccions il·legítimes i una campanya electoral indecent, amb els dos favorits a la victòria, un a la presó (Junqueras) i l’altre a l’exili (Puigdemont), impedits per demanar el vot en igualtat de condicions amb la resta de formacions polítiques. La “normalitat” és, aquí, aquella mentida que repetida mil cops continua sent mentida. Tan falsa com l’“explosió de violència” amb què l’Estat pretén criminalitzar i escarmentar el moviment independentista amb la complicitat gens innocent de tot l’unionisme polític. Tan fals com els que neguen el dèficit fiscal català, que la intervinguda Generalitat acaba de xifrar en 16.570 milions (8,4% del PIB). Tan fals com el conte catastrofista de l’economia catalana que escriu La Moncloa, després d’atiar boicots i èxode d’empreses. Tan fals com un 21-D que no garanteix el final ni del 155 ni de la intervenció dels comptes catalans. Més fals que un duro sevillà.