Desequilibris europeus

Els dese­qui­li­bris del sec­tor exte­rior hau­rien d’estar més pre­sents en els debats de política econòmica. Els de la balança per compte cor­rent, d’una banda, i els del deute extern dels països, de l’altra. Uns dese­qui­li­bris que, evi­dent­ment, estan rela­ci­o­nats. La balança per compte cor­rent és el saldo dels inter­can­vis de bens i ser­veis (les expor­ta­ci­ons menys les impor­ta­ci­ons) més (o menys) el saldo de les ren­des i les trans­ferències entre el país i la resta del món. Les vari­a­ci­ons en el saldo de la balança per compte cor­rent faran aug­men­tar o dis­mi­nuir el deute dels països amb l’exte­rior, és a dir el patri­moni o l’endeu­ta­ment net del país en relació a la resta del món. Pel que fa a la balança per compte cor­rent, a Europa hi ha països que tenen un superàvit molt impor­tant. Ale­ma­nya –el país més sig­ni­fi­ca­tiu per la seva importància quan­ti­ta­tiva– tenia el 2017 un superàvit del 8,1% del PIB (i ha estat per sobre del 4% des de 2004). En una situ­ació sem­blant es tro­ben Holanda, Suïssa, diver­sos països nòrdics (Dina­marca, Suècia, Noru­ega) i, en menor mesura, Àustria. Per con­tra, entre els països amb més o menys dèficit s’hi tro­ben el Regne Unit, França, Bèlgica i Finlàndia. Hi ha, d’altra banda, els casos de Grècia, Espa­nya, Itàlia i Por­tu­gal que van arri­bar a tenir uns dèficits rècord a la segona mei­tat dels anys 2000; ara han arri­bat a l’equi­li­bri o a un petit superàvit, a par­tir de l’apli­cació d’unes polítiques molt dures d’aus­te­ri­tat i de refor­mes labo­rals i de dis­mi­nució dels sala­ris (el que s’ha ano­me­nat desin­flació com­pe­ti­tiva) –ja que l’existència de l’euro impe­dia la deva­lu­ació de la moneda– amb un estan­ca­ment o dis­mi­nució de la demanda interna i el con­seqüent dèbil crei­xe­ment o dis­mi­nució del PIB.

Com a con­seqüència de l’evo­lució de la balança per compte cor­rent, hi ha alguns països que han anat acu­mu­lant un impor­tant endeu­ta­ment amb l’exte­rior (per exem­ple el 2016, Grècia el 138% del PIB, Espa­nya el 84%, França el 16%, Itàlia el 10%). Per con­tra, altres països s’han con­ver­tit en cre­di­tors nets impor­tants (com Holanda amb el 69% del PIB o Ale­ma­nya, el 54%).

Com ja van asse­nya­lar Key­nes i els seus dei­xe­bles postkey­ne­si­ans (Meade i altres), o com es pre­veu teòrica­ment als Trac­tats de la UE, acon­se­guir mini­mit­zar aquests dese­qui­li­bris és impor­tant per a un bon fun­ci­o­na­ment de l’eco­no­mia mun­dial. Tan­ma­teix, en el capi­ta­lisme (també en l’estadi neo­li­be­ral) sem­pre es dona una con­tra­dicció entre els interes­sos dels capi­ta­lis­tes indi­vi­du­als, que volen maxi­mit­zar els bene­fi­cis (i, per tant, reduir els sala­ris dels seus tre­ba­lla­dors), i els interes­sos dels capi­ta­lis­tes com a classe social, que neces­si­ten ven­dre el que pro­du­ei­xen i, per tant, que la renda per com­prar-los (bàsica­ment els sala­ris) sigui prou ele­vada. Si no, han de bus­car mer­cats exte­ri­ors. En aquest cas i de la mateixa manera, es pro­du­ei­xen també uns dese­qui­li­bris en que els països més com­pe­ti­tius no volen renun­ciar al seu esta­tus de superàvit exte­rior i de cre­di­tors, cosa que pro­voca que altres països hagin de tenir dèficits exte­ri­ors o/i, en el llarg ter­mini, s’hagin d’endeu­tar amb l’exte­rior.