Líders

El pensador holandès Rob Riemen adverteix reiteradament de la línia fina que separa el populisme del feixisme. Dit d’una altra manera, de com els populismes dels nostres dies són les portes d’entrada al feixisme, a l’etern retorn de la temptació totalitària dels que controlen els mecanismes del poder. Riemen constata el progrés científic i tecnològic que tenim a l’abast i l’enorme accés a la informació que era inimaginable fa quatre dies. I, malgrat això, tots els senyals semblen indicar que la força dominant a la nostra societat és el que ell denomina “l’estupidesa organitzada”. Qualsevol improbable lector d’aquesta columna dotat de WhatsApp ha viscut l’experiència de veure com circula informació, de totes bandes, que insulta la intel·ligència i el sentit comú. La ideologia passa tranquil·lament a davant de qualsevol intent de ponderar els fets i d’establir la veritat de les coses fins on sigui possible. La postveritat ho arrossega tot i funciona com el desig: l’emoció és tan forta que no es pot, ni es vol, veure les berrugues a la persona o l’objecte del desig. Les energies dels més militants es concentren en la demonització de l’adversari. Riemen apel·la a Thomas Mann i el seu concepte de la “noblesa d’esperit” com l’únic antídot per aturar els avenços del feixisme. Els alemanys tenen una flaca per les expressions elevades. Aquí potser en faríem prou de practicar i exigir, simplement, allò que es diu “honestedat intel·lectual”. Com als anys trenta del segle passat, les masses van boges per poder identificar-se amb un líder, un guia, un messies. El líder, a diferència del mestre, ens apareix com la coartada perfecta per deixar de pensar críticament. És una tendència que pot acabar contaminant el mateix conductor, com aquell cèlebre ministre de l’Interior durant la revolució de París de 1848 que en veure passar una gran manifestació des de la finestra diuen que no s’ho va pensar dues vegades: “Els haig de seguir immediatament, que soc el seu líder!”