Tenir ofici

L’abim de la con­dició humana. Som aquí i no la podem per­dre mai de vista. Tan fràgils com som, no sabem ben bé quin grau de pati­ment estem dis­po­sats a supor­tar i a tras­lla­dar. Sovint tinc la impressió que amb això del pati­ment passa com amb aque­lla llei que tots ens sabíem de jove­nets que l’ener­gia ni es crea ni es des­tru­eix, només es trans­forma. Passa alguna cosa sem­blant amb el pati­ment, amb el dolor. Què té de com­pli­cat l’ofici de viure? Amb tan­tes coses bones, i tan­tes de dolen­tes. Pos­si­ble­ment l’escrip­tor italià Cesare Pavese, que va viat­jar al regne dels morts amb només 41 anys, en devia tenir les claus, i per això aquest títol (L’ofici de viure) para­do­xal­ment va ser el dar­rer que va escriure, amb un seguit de medi­ta­ci­ons sobre l’existència, els records, els som­nis.

Pot­ser només estem fets de records. Pot­ser el millor és que­dar-se sem­pre amb la millor estampa que siguem capaços de rete­nir de cada hora, de cada dia, de cada per­sona. Aquell somrís que ens faci arri­bar més enllà dels dies fei­xucs. No podem fer altra­ment que aixe­car-nos bus­cant ins­tants de feli­ci­tat, pes­sics. Em ser­veix bas­tir un paradís arti­fi­cial, tant és si amb una obra esforçada, o per un sim­ple truc. Som en dies màgics, tot el cicle nada­lenc, que va del tió als Reis, pas­sant per l’home dels nas­sos, no fun­ci­ona sense truc, i bé que ens regala moments que ens acom­pa­nya­ran per sem­pre. Perquè com escri­via Pavese el 19 d’abril de 1940, les gene­ra­ci­ons no es fan velles: “Tot el jovent de qual­se­vol temps i civi­lit­zació té les matei­xes pos­si­bi­li­tats de sem­pre.” Vull creure que és veri­tat, i que fins i tot aquells que han bus­cat la inti­mi­tat del seu adeu, que han aca­bat el camí i han ple­gat abans d’hora, dei­xen algun marge d’espe­rança, algun record de somrís, a banda de trans­for­mar el seu pati­ment en el dels que el seguei­xen. Que no res­tin pos­si­bi­li­tats als altres. Fora d’això la per­petuïtat no la tindrà ni el nos­tre pai­satge quo­tidià, i les oli­ve­res espe­ra­ran una glaçada perquè una gene­ració l’expli­qui a una altra.