‘Bike friendly’?

Un periodista de Girona es queixa al diari que un vespre rúfol i desèrtic l’han multat quan circulava en bicicleta per un carrer cèntric. Anava per zona de vianants, o contra direcció, o per la vorera..., no ho recordo; el que el ciutadà subratllava és que el lloc era solitari, la qual cosa posava en evidència, segons deia, l’absurditat de la sanció i l’interès recaptatori del regidor Berloso. Què passa amb les bicis? Les normes urbanes només estan pensades, u: per al vehicle i la calçada (aparcaments, dobles files, direccions úniques...) i dos: per als reis de les voreres i les inviolables zones de vianants. Per a la bicicleta, de mala gana la cosa pública decreta alguns metres de carril bici, que sovint és un ciclocròs ple de paranys, i les prohibicions celebrades pels talibans del volant i de la vianança. I l’usuari de la bicicleta, si ha de seguir-les al peu de la llei, probablement que ho deixi córrer, com ha escrit Narcís Genís, un altre del gremi (els periodistes, malgrat allò del pianista del bordell, són de rectitud i probitat cíviques contrastades). La publicitat institucional, quan menteix sobre l’ús de la salutífera bicicleta, mostra prémer el fre i el gas a la vegada, i la sensació real és que els fan nosa.

Passats uns dies per algunes ciutats centreeuropees, una vegada més hem pogut comprovar la tradicional convivència –amb carril bici i sense– d’automobilistes i ciclistes; i, particularment, de vianants i ciclistes compartint espais comuns. Sí, espais comuns: les grans illes que aquí presumim de vianants (i per aparcar-hi motos), allà de fet són de no-motor-rodat, és a dir que s’hi veu circular gent a peu i en bicicleta sense recels ni incidents. Els ciclistes hi circulen a uns 10 km/h, velocitat que no sembla generar cap fòbia, i tots plegats, vagin a peu o en bicicleta i a la manera d’Eugeni d’Ors, s’eviten educadament a la vegada que s’ignoren amb elegància. Admirats d’aquesta amabilitat centreeuropea, hem demanat a ciutadans diversos si a les seves viles hi ha alguna normativa que reguli la circulació de bicicletes, i no n’hem tret l’aigua clara: qui ha dit que no, qui ha dit que probablement però que no ho sabia, qui ha dit que sí però no en tenia ni idea; en tot cas el respecte, el sentit comú i el deure cívic de vianants i ciclistes les fan/farien sobreres. Tot esperant que se’ns encomani aquest civisme, recordem el poeta Josep Carner que, exiliat a Bèlgica, es felicitava d’aquell “viure quiet, no mai assenyalat / en una nació de bones gents plegades / com cor vora de cor, ciutat vora ciutat...”