Tribuna
Assossegament
Després del desassossec, ve l’assossec. És la distensió que s’esdevé després de la tensió; la calma que segueix la tempesta. Només es pot gaudir de l’assossec quan s’ha experimentat el desassossec.
L’assossec és com un estany quiet, és un cor que batega pausadament, una ment reconciliada amb si mateixa, conscient del seu passat, també del seu futur; és un ésser que s’accepta a si mateix i que ha matat el corc de l’ambició. No és l’absència de desig. És el desig viscut amb relativa distància; amb la convicció que el més valuós ens ha estat donat i que no cal demostrar res a ningú, ni purgar cap falta.
Assossegar-se és una exercitació, un treball físic i espiritual. Mai no és una casualitat. És el fruit de la més difícil i àrdua de les lluites: la que cada ésser humà lliura amb si mateix. No hi ha assossec mentre un aspira a ser el que no pot ser, mentre un anhela el que l’altre és, mentre un no accepta el seu passat, ni el seu present. L’assossec és l’estat d’ànim que emana de la reconciliació amb un mateix, amb el seu ésser més profund.
Assossegar-se és un treball d’alliberament i de deseiximent. Per gaudir-ne, cal alliberar-se del llast d’aspiracions imposades pels altres, però també prendre distància dels objectes de desig i entrenar-se a prescindir d’ells.
És inútil esperar que les circumstàncies del món siguin òptimes per a la pau de l’ànima. Qui espera que el món sigui una bacina d’oli per assossegar-se, mai no viurà assossegat, perquè el món és moviment, canvi, ruptura, transformació i lluita d’oposats. Se’ns ha concedit una breu fracció de la història universal per viure la nostra vida i un petit territori per fer-hi arrels. Res de més. Res de menys. Si l’assossec depèn del món, no hi ha possible pau i en el cas que hi hagi un poc de pau aviat vindrà, de nou, tempesta.
L’assossegament és el fruit d’un treball interior, és saber posar distància entre el jo i el món, entre el jo i els altres. És adonar-se que el jo és més ric, més fort que el món i que, fins i tot, quan tot s’esfondra, el jo pot mantenir la calma.
L’assossec és el bé més cobejat de tots, allò que més anhelem en aquest temps d’incerteses que ens ha tocat viure. Embarcats enmig d’un tumultuós oceà, ens adonem que no tenim sobirania sobre les ones, que no podem controlar les ventades, que tot el que és pot deixar de ser en un instant, en un tancar i obrir d’ulls; en definitiva, que no hi ha res sòlid.
Assossegar-se és trobar un punt fix en aquest univers, una roca ferma, encara que sigui intangible, un centre de gravetat per no perdre’s.
Quan el desassossec penetra per totes les porositats de l’ésser, no s’albira res, sembla que sigui la fi; el cor s’accelera i la respiració descompassada perd la simetria entre inspiració i expiració. Sentim que caiem al buit, en totes direccions, sense tenir cap agafador a l’abast. És la sensació de vertigen.
La vida fluctua entre dos pols. Un excés de desassossec porta al col·lapse; mentre que un excés d’assossec, a la mort. ¿Què suscita, però, el desassossec? La novetat, la irrupció d’un element que altera el fràgil equilibri de la vida, el petit ordre de la vida quotidiana. La nota dissonant és suficient per sentir com tot s’esberla.
El caos és l’origen del desassossec. Solament amb l’ordre retorna de nou l’aigua al seu llit. L’assossec és l’emoció de l’ordre, la sensació que cada cosa ocupa l’espai i el temps que li pertoca; la reconciliació amb el món i amb un mateix.
Viure entre l’assossec i el desassossec és el destí final de la vida humana. Aspirem i anhelem un temps d’assossec, però no ens toca altre remei que esperar la irrupció del caos que desendreça la vida i la petita barcassa en què naveguem.
