La bona mandra

He ini­ciat a Cetres un cicle de con­ferències sobre els set pecats capi­tals, que començo per la man­dra i pre­gun­tant-me si pot ser quel­com de posi­tiu. Des de la pers­pec­tiva tra­di­ci­o­nal, sols el seu con­trari, la diligència, és vir­tut i s’entén posi­tiva, men­tre que la man­dra, absència de diligència, no.

Tan­ma­teix, diver­sos autors entre el XIX i el XX van teo­rit­zar sobre una bona man­dra, vista com a posi­tiva des de dos ves­sants diver­sos. D’una banda, hi ha qui l’ha obser­vada en la seva dimensió econòmica, cons­ti­tuint-ne el seu elogi una crítica a la teo­ria mar­xista i fins i tot al pen­sa­ment cristià d’arrel cal­vi­nista, que entén que el tre­ball dig­ni­fica i fins i tot que pot arri­bar a eman­ci­par l’obrer. Entesa així com l’antídot a l’addicció al tre­ball o al seu ús com a for­ta­lesa, la man­dra es con­ver­teix en la veri­ta­ble eman­ci­pació, perquè la lluita no ha de ser obrera, ans de l’obrer per dei­xar de ser-ho. Així ente­nen autors com Paul Lafar­gue (gen­dre, per cert, de Karl Marx) que l’obrer ha cai­gut en el parany de la bur­ge­sia, la classe social que ha fet del tre­ball el cen­tre de la seva vida, perquè no sap fer res més (com el pare i l’avi a L’auca del senyor Esteve, ha de ser una feina lucra­tiva i segura; com a La saga dels Rius, l’empre­sari mor enca­de­nat a la fàbrica, gai­rebé com els seus obrers); la classe social que ha acon­se­guit fer entrar l’obrer en una dinàmica de pen­sa­ment que sols el per­ju­dica, perquè no li deixa espai per a l’alli­be­ra­ment men­tal. Aquesta man­dra en el sen­tit de la con­questa de l’espai per a l’oci, però entesa com a espai per a la reflexió i per cul­ti­var la per­sona, seria també com­par­tida per Ber­trand Rus­sell anys després, en una inno­cent pro­jecció dels efec­tes bene­fi­ci­o­sos del progrés, produïts pels avenços tec­nològics, per exem­ple, la reducció de la jor­nada labo­ral.

En segon lloc exis­teix una con­si­de­ració posi­tiva de la man­dra des del punt de vista espi­ri­tual o filosòfic. La man­dra com a equi­va­lent a la no acció, per­fecte espai/temps per a la medi­tació, la que és contrària a la pressa, la que per­met obser­var la rea­li­tat en comp­tes d’empas­sar-se-la com un famèlic el seu àpat. Aque­lla man­dra que en el fons no és altra cosa que la morosa delec­tació en el pre­sent, l’ins­tant mai cop­sat entre el pas­sat que ens tur­menta i el futur que ens trans­forma en ànimes ansi­o­ses o poru­gues. En aquesta pers­pec­tiva fa les seves refle­xi­ons el filòsof i teòleg Jac­ques Leclerq en el seu opus­cle Elogi de la man­dra, que va ser el seu dis­curs a l’Acadèmia Lliure de Brus­sel·les l’any 1936.

Però abans i després de ser vista com una vir­tut, la man­dra ha estat i con­ti­nua con­si­de­rada també, com he dit, un vici de la volun­tat. Man­dra és no fer el que toca, no res­pon­dre a la crida de la res­pon­sa­bi­li­tat, no actuar quan cal­dria. Pen­sem-ho en clau d’elec­ci­ons, d’aques­tes elec­ci­ons del pro­per dijous, tan sin­gu­lars. Ales­ho­res pot­ser és més fàcil veure la man­dra com el pecat de manca de diligència política. La podem obser­var en els polítics de traç grui­xut, que fan cam­pa­nya sobre qua­tre eslògans sense més pro­fun­di­tat. Però també n’hi entre els elec­tors, de man­dra, i es mani­festa en com es rea­litza el vot. Ha dit Anna Gabriel “fora man­dra!”, i és cert, però treure’ s la man­dra de sobre sig­ni­fica no sols anar a votar, ans fer-ho en consciència, perquè entre anar-hi irre­fle­xi­va­ment i no anar-hi, pot­ser és millor aquesta última, si s’ana­litza bé.

Votar en consciència sí que costa, molt més que arros­se­gar el cos fins al col·legi elec­to­ral. Votar en consciència sig­ni­fica ava­luar el sen­tit del vot i les seves con­seqüències en aques­tes elec­ci­ons en què la ide­o­lo­gia sem­bla impor­tar ben poc. Des d’aquesta pers­pec­tiva no hi ha vot més útil que el que con­tri­bu­eixi a gene­rar concòrdia, si, com es diu tant, el que interessa és Cata­lu­nya entesa com un tot. Hi ha par­tits que pot­ser arre­ple­ga­ran molts vots de gent farta o rabi­osa, però no poden sig­ni­fi­car cap pas envers la concòrdia, perquè sig­ni­fi­quen l’opció amb la qual la majo­ria dels altres no vol­dria pac­tar, i per tant de cap manera poden ser con­si­de­rats un vot útil per treure’ns de l’atzu­cac, tot i que sense dubte siguin molt útils per al seu interès par­ti­cu­lar o per al man­te­ni­ment de la tensió que els ha gene­rat i els manté vius. En el bàndol uni­o­nista, s’entén per­fec­ta­ment de què i de qui parlo. En el bàndol inde­pen­den­tista, l’opció per la mode­ració sem­bla des­a­pa­re­guda en la mesura que estan atra­pats en el com­promís per tirar enda­vant la con­se­cució de la república a qual­se­vol preu.

L’opció no es troba entre votar o no, ans en el vot cons­ci­ent. Però això implica una cul­tura política gene­ral que ara mateix és uto­pia, i una coherència dels can­di­dats entre el promès i el fet que sem­bla encara més difícil. Quina man­dra!