Aires de tanatori

No ho negaré: la meva passió són els cementiris –el primer espai que visito de les ciutats on aterro– i tot el cerimonial dels enterraments. Ja des de petits, la mare ens preparava un jersei tenyit per assistir-hi (i així se’ns treia del damunt unes quantes hores) i ens ensenyava a recitar poemes que s’esqueien amb “tan sensible pérdida”. Doncs bé: fa dies que, contra els que la volen sublimar, declaro l’enterrament de la dita Transición, així com un dels seus evangelis, dogmàticament segellats, com és la Constitució (Española) del dia dels Innocents del 1976. Tossut, insisteixo: Rajoy i els seus col·legues (PP, Cs, PSOE) ja no amaguen l’ou i celebren les absoltes de la tan lloada transició, que els tractats del futur –i això és profecia!—recordaran com “la del 155”.

Darrerament, torno a llegir –quan he acabat amb les lectures que he de fer per raons d’ofici– Espriu, Ovidi i Valle-Inclán. Són tots tres tan clarividents que podríem substituir un 93,3 % dels opiniatres de teles, ràdios i diaris per textos d’autors com ells, tan sarcàstics sovint i tan lúcids sempre, i que ja no reclamen drets d’autor.

Acabi com acabi tot plegat, sé que no acabarà del tot, perquè l’enrenou que ha generat la dita qüestió catalana, encara que els corifeus del Poder tracten de minimitzar-ne els efectes, fins i tot els no-creients sabem que les seqüeles postoperatòries auguren que qui perdi mirarà de refer la profecia i de “ressuscitar al tercer dia” (o any, o dècada). Amb una diferència: tothom, d’ara endavant, haurà de jugar amb les cartes obertes. I als del Poder, experts en l’art de la representació tràgica i del frau més o menys sofisticat, no els serà fàcil d’amagar les vergonyes.