Ara ve Nadal...

Quan has d’escriure un arti­cle a la tarda del dime­cres per publi­car al diven­dres, amb un 21-D pel mig, es fa més que difícil pen­sar amb quin ànim lle­girà el lec­tor aques­tes lle­tres i, encara, si les pas­sarà per alt, absort pels gua­ris­mes d’una jor­nada sin­gu­lar. Però, a tres dies de Nadal, hem d’aten­dre el mis­satge: “Pau als homes de bona volun­tat.”

De tot en fa un munt de temps i ho anem repe­tint any rere any, quan l’imperi ja volia comp­tar la gent i con­vo­cava cen­sos fets en apli­cació de la llei romana. Fou en temps de cens, segons el relat de Lluc, quan una família de Nat­za­ret pujà a Bet­lem per com­plir l’obli­gat empa­dro­na­ment, manat en època d’August i Qui­rini era gover­na­dor de la província romana de Síria, a la qual estava ads­crita Judea. Temps per comp­tar-se.

Durant el reg­nat de l’empe­ra­dor Cèsar August s’orga­nit­za­ren tres cen­sos uni­ver­sals, per saber els ciu­ta­dans romans que vivien a l’imperi, però també es feren diver­sos cen­sos pro­vin­ci­als, orde­nats per con­tro­lar els súbdits i dic­tar la pre­visió d’impos­tos. Ales­ho­res es res­pec­ta­ven les tra­di­ci­ons dels diver­sos pobles, i així es feu en l’empa­dro­na­ment orde­nat als jueus, que tenien la nor­ma­tiva d’ins­criure’s a la població d’ori­gen. Bet­lem, la ciu­tat lli­gada a la dinas­tia davídica, pas­sava a esde­ve­nir un refe­rent uni­ver­sal.

Podríem par­lar molt dels relats de Mateu i Lluc, els dos evan­ge­lis­tes que refe­ren­cien els fets que com­me­mo­ra­rem aquests dies, tots envol­tats en algu­nes impre­ci­si­ons històriques però, a la vegada, amb la vehemència de la crònica salvífica. La fe en uns fets que embol­ca­llen un gran mis­satge d’humi­li­tat, de soli­da­ri­tat i, essen­ci­al­ment, de canvi de para­digma. Un relat que reno­vava una vella nar­ració i li dona dimensió uni­ver­sal.

Molt n’hem d’apren­dre, del pes­se­bre que adorna (adorna?) cases i espais públics, quan encara el pelegrí camina de poble en poble, hi ha gent que pateix presó, el nos­tre Medi­ter­rani es con­ver­teix en fossa comuna, molts des­no­nats no tro­ben llar i la sopa dels pas­tors és un bé neces­sari per a mol­tes famílies. Amb força pro­ble­mes de pobresa energètica, les llums de colors no poden ama­gar el fracàs col·lec­tiu d’una soci­e­tat nar­ci­sista. Fins girem la mirada davant tot allò que ens inter­pel·la.

Ara ve Nadal... i, com cada any, fem vots d’amor i bona volun­tat. Mirem el pes­se­bre i només hi veiem figu­res de guix i no intuïm la rea­li­tat des­crita per Sal­vat-Papas­seit en el seu poema nada­lenc: “Demà posats a taula obli­da­rem els pobres / i, tan pobres com som, Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i, després de mirar-nos, arren­carà a plo­rar.”