Desafiant la bogeria de l’escapada festiva, tossudament fidels a velles tradicions de component religiós, i avui més com a fet cultural, en alguns indrets del país se segueix expressant públicament els fets diferencials de la Setmana Santa. Oficis, processons, passions, viacrucis, cantades... recorden d’on venim i què ens ha fet com a poble. El regust medieval o l’ampul·lositat barroca n’esdevenen protagonistes.

Dijous vinent, quan la nit envaeixi els carrers del Dalt la Vila badaloní, accentuada per l’apagada de l’enllumenat públic, davant el portal gran de l’Església de Santa Maria s’evocarà el Cant de la Passió, que serà seguit per la desfilada de la processó dels Misteris. Aleshores, el silenci nocturn només es trencarà pels cops de les llances dels estaferms picant sobre les llambordes i la veu blanca dels escolanets repetint la cantarella del “record i memòria”. Al ritme de l’espetec de les torxes avançarà el seguici.

La processó del Silenci badalonina ostenta el títol de ser la més antiga de les documentades a Catalunya, quan el 2 de maig del 1627 un grup de fidels es reuniren al cementiri parroquial, presidits per mossèn Andreu Pocurull, aleshores rector, i decidiren tirar endavant la desfilada penitencial. A la següent Setmana Santa (1628) es beneïren els passos i se sortí en processó pels carrers de l’entorn de la parròquia, iniciant una tradició que només s’interromprà en dos curts períodes de disturbis cívics.

Presideix la processó la figura del Santcrist, carregat amb perícia pels confrares del Cos de Portants, i l’acompanyen una quinzena de passos (coneguts aquí com a “misteris”) dels quals “Jesús ajudat pel Cirineu”, el “Sant Sepulcre” i “La Dolorosa” es remunten a talles del segle XVII. També persisteixen tres misteris vivents. Des de la incorporació a la processó cada pas l’administrava una confraria fins que a partir del 1940 la majoria passaran a dependre dels gremis, que posteriorment foren substituïts per entitats socials o culturals.

Els canvis socials, la crisi dels gremis i els vents de renovació eclesial portaren a suspendre la desfilada, el 1973, però la persistència d’un grup de ciutadans feu que es recuperés el 1987, amb un nou equilibri entre religiós i cultural, en un renovat component tradicional que li donà un especial atractiu i significació. Com era costum en les processons del Maresme i que ara només es manté a Badalona, tres escolans acompanyen cada misteri invocant repetidament la salmòdia: “record i memòria de la Passió, que va patir Déu, Nostre Senyor... Jesucrist”, una entonació que embolcalla la nit i que paral·lelament ha originat una munió d’anècdotes molt badalonines.

Queda lluny la documentada desfilada del 1628, autoritzada pel bisbe Joan Sentís, que concedí “fins a quaranta dies d’indulgències a qui desfilés i resés un parenostre”. Són quasi quatre-cents anys de vida, tot i que alguns estudiosos creuen que la processó barroca es podria remuntar a una molt anterior, de caràcter medieval. Un regust antic que cal valorar com a element important en el calendari tradicional.